domingo, 20 de marzo de 2016

Preguntar la lliçó o sumar coneixement?

 En el darrer post "Expressió per aprendre" parlàvem de la importància de treure allò que tenim a dins, sumant amb els altres, interactuant, dialogant...

Així, gràcies a la interacció i comentari que ha fet al darrer post la companya d'aprenentatges i amiga Rosa Guàrdia, en sorgeix aquest altre.

Com molt bé expressa la Rosa, hem de preguntar i fer extreure el que ja tots portem a dins. Aquest seu comentari m'ha suggerit d'explicar-vos una senzilla "tècnica d'expressió oral" que crec que ajuda a sumar coneixement i a enriquir a tots els que la practiquen.

No dedicaré aquesta entrada a repassar totes les formes en les que podem fer un treball d'expressió oral a l'aula perquè això donaria per un llibre ben gruixut i encara tinc molt per aprendre, de tots els que m'hi vulgueu acompanyar; sobre el tema ;)

Vull proposar una manera senzilla de practicar l'expressió oral en la que tothom pugui parlar i expressar-se per tal d'activar coneixements previs, sumar, fer-se preguntes i aprendre de tots, perquè tots som igual de valuosos.

Sovint els alumnes estudien perquè el docent els preguntarà la lliçó. Proposo fer un petit gir a aquesta pràctica en la que, crec, tots els implicats parlarem, sumarem i guanyarem més.

Fent assessoraments m'he adonat que hi ha maneres més enriquidores de "preguntar" que comporten expressió per tota la classe.

Als infants quan els "preguntem la lliçó", els intimidem, els posem en la tessitura del que és correcte i el que no ho és, del que està bé i el que està malament, del jo ho sé (el mestre) i tu ho has d'aprendre.

Com que treballo amb adults que, com els infants, tenen molt per sumar i aportar al tema que es treballi, quan vull revisar i activar coneixements previs, els proposo que per uns minuts parlin en parelles o petits grups del tema, després en parlem junts i sumem. Ningú es sent intimidat i tothom pot aportar.

Fent-ho així he descobert que el coneixement creix més perquè sorgeixen més preguntes. Hi ha menys certeses i veritats absolutes però també més preguntes i camins oberts als descobriments i interessos de cadascú. 

D'aquesta manera, tots ens sentim més reconeguts i compromesos amb la tasca. Aleshores els proposo que facin aquest petit canvi amb els seus alumnes infants perquè de ben segur passarà el mateix.

Agafeu el tema que vulgueu i feu la prova:

Comencem preguntant la lliçó a la manera "tradicional":

- Marc! Què saps dels tres eixos de la competència lectora? 
El docent em posa cara de por, de "ostres, ostres, si vinc de fer una classe d'Educació Física... uffff"

El mateix passa amb els infants.
- Júlia! Què saps dels mamífers?
Glups! I ara què li dic? Si ella ja ho sap tot i fa una estona em parlaven d'adjectius...

Bromes a part, proveu de fer el canvi:

- Proposeu el tema i deixeu que per una estona, primer, cada u hi pensi individualment per treure i aportar el que ja tenim a dins, amb calma, perquè moltes coses les sabem més enllà del llibre de text i de l'escola i també sumen. Podem fer anotacions de les idees que ens van sorgint i volem comentar. Partim del que és individual perquè tots som diferents i tot el que aportem és correcte.

- Després, per parelles o en petits grups de 3 en parlem una altra estona, amb 5 o 10 minuts, depenent del tema, n'hi pot haver prou. Podem seguir fent anotacions que poden ser, fins i tot, en un bolígraf d'un altre color, per adonar-nos que estem afegint, sumant, fent créixer el coneixement.

- Un cop fet això, en parlem en gran grup i tots seguim sumant idees que enriqueixen, i fem preguntes del que no acabem de veure clar... El docent dinamitzador ordenarà les idees, les classificarà, hi posarà paraules més tècniques... Quan practico aquesta tècnica amb els docents me n'adono i ells també, del que per contra es pensaven abans de començar l'activitat, ja ho saben tot. No solo tenir  gaire res de nou per aportar-los, al contrari, sóc jo qui s'enriqueix i suma de tot el seu bagatge i coneixement. El que sí que faig és crear les condicions perquè aquesta màgia sorgeixi i posar en ordre algunes idees. Amb la pràctica, vaig aprenent també aquest rol.

- Finalment tornem a l'individual. Què ens enduguem? Dediquem uns minuts a revisar tot el que hem parlat anotat i comentat i ens enfoquem en nosaltres mateixos, els nostres projectes personals, els nostres interessos... i agafem per nosaltres el que ens sembli més útil i interessant de l'experiència que acabem de viure.

Tots hem parlat, tots ens hem expressat, tots hem estat reconeguts, tots ens hem ajudat... ningú s'ha sentit més feble, ningú ha estat intimidat, ningú ha passat por...

Quan em pregunto perquè no practiquem més aquesta "tècnica" si és tan senzilla i fàcil de fer em venen al cap dues inèrcies docents que hauríem de mirar de trencar, al meu entendre:

- L'afany de control. Quan pensem en expressió oral, pensem que totes les interaccions s'han de donar o han de ser escoltades pel docent. Això és impossible i al meu entendre, no cal. Hem de confiar molt més en les persones i perquè el coneixement sorgeixi també d'una manera fluida i confiada.

- Els docents parlem massa. Ens sembla que si deleguem l'expressió no treballem prou, no aportem prou, quan la realitat és ben bé la contraria. No es pot ensenyar sense aprendre i si no interactuem i escoltem més, aprendrem ben poc. Curiosament vaig sentir aquesta idea fa poc en una "xerrada de formació" per docents. Quina paradoxa! No n'hi ha prou amb dir-ho, hem de fer-ho, modelar-ho. No podem parlar d'una metodologia i modelar-ne una altra.

En aquest sentit, torno al començament d'aquest post. Gràcies, Rosa Guàrdia pel teu comentari al darrer post, perquè sense ell, aquest nou post no hauria sortit de dins meu ;)

"Ensenyar" menys i aprendre més posant les condicions perquè tots sumem i traiem el que ja tenim a dins.

A veure què us sembla el canvi...
Gràcies a tots per acompanyar-me en el meu aprenentatge!

No hay comentarios:

Publicar un comentario