domingo, 20 de marzo de 2016

Preguntar la lliçó o sumar coneixement?

 En el darrer post "Expressió per aprendre" parlàvem de la importància de treure allò que tenim a dins, sumant amb els altres, interactuant, dialogant...

Així, gràcies a la interacció i comentari que ha fet al darrer post la companya d'aprenentatges i amiga Rosa Guàrdia, en sorgeix aquest altre.

Com molt bé expressa la Rosa, hem de preguntar i fer extreure el que ja tots portem a dins. Aquest seu comentari m'ha suggerit d'explicar-vos una senzilla "tècnica d'expressió oral" que crec que ajuda a sumar coneixement i a enriquir a tots els que la practiquen.

No dedicaré aquesta entrada a repassar totes les formes en les que podem fer un treball d'expressió oral a l'aula perquè això donaria per un llibre ben gruixut i encara tinc molt per aprendre, de tots els que m'hi vulgueu acompanyar; sobre el tema ;)

Vull proposar una manera senzilla de practicar l'expressió oral en la que tothom pugui parlar i expressar-se per tal d'activar coneixements previs, sumar, fer-se preguntes i aprendre de tots, perquè tots som igual de valuosos.

Sovint els alumnes estudien perquè el docent els preguntarà la lliçó. Proposo fer un petit gir a aquesta pràctica en la que, crec, tots els implicats parlarem, sumarem i guanyarem més.

Fent assessoraments m'he adonat que hi ha maneres més enriquidores de "preguntar" que comporten expressió per tota la classe.

Als infants quan els "preguntem la lliçó", els intimidem, els posem en la tessitura del que és correcte i el que no ho és, del que està bé i el que està malament, del jo ho sé (el mestre) i tu ho has d'aprendre.

Com que treballo amb adults que, com els infants, tenen molt per sumar i aportar al tema que es treballi, quan vull revisar i activar coneixements previs, els proposo que per uns minuts parlin en parelles o petits grups del tema, després en parlem junts i sumem. Ningú es sent intimidat i tothom pot aportar.

Fent-ho així he descobert que el coneixement creix més perquè sorgeixen més preguntes. Hi ha menys certeses i veritats absolutes però també més preguntes i camins oberts als descobriments i interessos de cadascú. 

D'aquesta manera, tots ens sentim més reconeguts i compromesos amb la tasca. Aleshores els proposo que facin aquest petit canvi amb els seus alumnes infants perquè de ben segur passarà el mateix.

Agafeu el tema que vulgueu i feu la prova:

Comencem preguntant la lliçó a la manera "tradicional":

- Marc! Què saps dels tres eixos de la competència lectora? 
El docent em posa cara de por, de "ostres, ostres, si vinc de fer una classe d'Educació Física... uffff"

El mateix passa amb els infants.
- Júlia! Què saps dels mamífers?
Glups! I ara què li dic? Si ella ja ho sap tot i fa una estona em parlaven d'adjectius...

Bromes a part, proveu de fer el canvi:

- Proposeu el tema i deixeu que per una estona, primer, cada u hi pensi individualment per treure i aportar el que ja tenim a dins, amb calma, perquè moltes coses les sabem més enllà del llibre de text i de l'escola i també sumen. Podem fer anotacions de les idees que ens van sorgint i volem comentar. Partim del que és individual perquè tots som diferents i tot el que aportem és correcte.

- Després, per parelles o en petits grups de 3 en parlem una altra estona, amb 5 o 10 minuts, depenent del tema, n'hi pot haver prou. Podem seguir fent anotacions que poden ser, fins i tot, en un bolígraf d'un altre color, per adonar-nos que estem afegint, sumant, fent créixer el coneixement.

- Un cop fet això, en parlem en gran grup i tots seguim sumant idees que enriqueixen, i fem preguntes del que no acabem de veure clar... El docent dinamitzador ordenarà les idees, les classificarà, hi posarà paraules més tècniques... Quan practico aquesta tècnica amb els docents me n'adono i ells també, del que per contra es pensaven abans de començar l'activitat, ja ho saben tot. No solo tenir  gaire res de nou per aportar-los, al contrari, sóc jo qui s'enriqueix i suma de tot el seu bagatge i coneixement. El que sí que faig és crear les condicions perquè aquesta màgia sorgeixi i posar en ordre algunes idees. Amb la pràctica, vaig aprenent també aquest rol.

- Finalment tornem a l'individual. Què ens enduguem? Dediquem uns minuts a revisar tot el que hem parlat anotat i comentat i ens enfoquem en nosaltres mateixos, els nostres projectes personals, els nostres interessos... i agafem per nosaltres el que ens sembli més útil i interessant de l'experiència que acabem de viure.

Tots hem parlat, tots ens hem expressat, tots hem estat reconeguts, tots ens hem ajudat... ningú s'ha sentit més feble, ningú ha estat intimidat, ningú ha passat por...

Quan em pregunto perquè no practiquem més aquesta "tècnica" si és tan senzilla i fàcil de fer em venen al cap dues inèrcies docents que hauríem de mirar de trencar, al meu entendre:

- L'afany de control. Quan pensem en expressió oral, pensem que totes les interaccions s'han de donar o han de ser escoltades pel docent. Això és impossible i al meu entendre, no cal. Hem de confiar molt més en les persones i perquè el coneixement sorgeixi també d'una manera fluida i confiada.

- Els docents parlem massa. Ens sembla que si deleguem l'expressió no treballem prou, no aportem prou, quan la realitat és ben bé la contraria. No es pot ensenyar sense aprendre i si no interactuem i escoltem més, aprendrem ben poc. Curiosament vaig sentir aquesta idea fa poc en una "xerrada de formació" per docents. Quina paradoxa! No n'hi ha prou amb dir-ho, hem de fer-ho, modelar-ho. No podem parlar d'una metodologia i modelar-ne una altra.

En aquest sentit, torno al començament d'aquest post. Gràcies, Rosa Guàrdia pel teu comentari al darrer post, perquè sense ell, aquest nou post no hauria sortit de dins meu ;)

"Ensenyar" menys i aprendre més posant les condicions perquè tots sumem i traiem el que ja tenim a dins.

A veure què us sembla el canvi...
Gràcies a tots per acompanyar-me en el meu aprenentatge!

martes, 1 de marzo de 2016

Expressió per aprendre

Vaig sentir una vegada una frase que deia que els sociòlegs van a Cuba i els pedagogs tenen el laboratori en ells mateixos, en anar reflexionant sobre el propi aprenentatge.
"Aprenc i per tant sóc", seria la meva versió pedagògica del "cogito, ergo sum".

De totes les maneres d'aprendre, l'expressió és la que em sembla més genuïna. Per això m'encanta parlar i també escriure, com per exemple, en aquest bloc.

Avui vull compartir amb vosaltres algunes idees sobre el tema, per animar-vos a que us expresseu molt més des del cor, ment, cos i voluntat, com diem sempre. O sigui, que expresseu emocions i sentiments, idees, moviments i hi poseu consciència. En fer-ho, sobretot si us enfoqueu en coses boniques i positives, servireu de model als altres (el modelatge és la millor manera d'ensenyar) a qui convidareu a perdre la por i a expressar-se també.

Expressió i llenguatges
Quan parlo d'expressió em refereixo a comunicar quelcom: una idea, un pensament, una emoció originals i propis de la persona que s'expressa...

Ho podem fer i proposar que es faci a fills o alumnes de moltes maneres: expressió plàstica, corporal, musical... però sobretot i perquè no requereix cap infraestructura, podem (sobretot a l'escola) fomentar l'expressió oral.

Expressió i aprenentatge

Segur que trobaríem molts arguments psicològics molt ben fonamentats però esmentaré els que he detectat des del meu humil "laboratori".
Expressió i memòria. Si el que rebeu, sigui una conferència, una pel·lícula, una lectura... us la quedeu guardada per a vosaltres i no l'expliqueu ni comenteu a ningú, segurament l'oblit serà molt més invasiu en poc temps.
Expressió i estructuració del pensament. Quan us disposeu a explicar aquella pel·li que tant us ha agradat haureu de buscar una estructura per organitzar la informació. Aquesta estructura us servirà de bastida quan vulgueu explicar el film a un altre amic i també en podreu aprofitar unes parts per quan vulgueu explicar una nova pel.lícula.
Expressió i coneixements previs.  Aquesta bastida mental, per força, es crearà utilitzant idees, emocions ja adquirides anteriorment i crearà connexions noves a la vostra ment, que us serviran més endavant.
Expressió i diàleg. Des de temps antics, la dialèctica ha servit com a font d'aprenentatge, per corregir errors... El curiós és, que essent tan antic el mètode l'utilitzem tan poc...
Expressió i cicle de la informació. Per dir-ho molt esquemàticament: rebem informació, la manipulem i transformem i, en expressar-nos, la transformem en coneixement. L'expressió tanca el cicle de la informació establint connexions i transformant-la en coneixement.

Expressió i creativitat

Per força, qualsevol forma d'expressió ha de ser creativa, ja que parteix de la nostra percepció individual, dels nostres coneixements previs i s'alimenta d'allò social, connectant idees i transformant-se amb els altres. Després d'expressar-nos, en certa manera, ja no som els mateixos, ni tampoc ho és el món. 

 Expressió i valor  

Si totes les les formes d'expressió són creatives, per força totes són úniques  i per tant totes tenen valor. 
En aquest sentit, tan importants són les expressions dels "iguals", com les "divergents", com les dels "experts" i totes serveixen per aprendre.
El diàleg entre iguals ofereix un llenguatge comú, una relativa zona de confort que, sobretot a l'escola pot ser molt ben aprofitada per comprendre explicacions del docent si són compartides entre els alumnes, recreades novament amb les seves paraules i des de la seva subcultura.
Les expressions divergents a les nostres sempre ens poden enriquir i aportar matisos, per tant, si incorporéssim aquesta idea, tan obvia, a les nostres expressions i ens enfoquéssim més en construir que en destruir, l'aprenentatge de tots també creixeria.

Expressió i tribu

Potser m'heu sentit a dir molts cops que per educar un infant cal una bona tribu. Una bona tribu és també una tribu que s'expressa i en la qual expressar-se és un valor i totes les expressions sumen. 

Les comunitats d'aprenentatge, per exemple, parteixen d'aquesta idea i construeixen el seu "somni" de centre educatiu comptant amb tota la comunitat. 

Expressió i sistema educatiu i social

Als centres educatius, sempre en termes generals, hem dedicat molt sovint la major part del temps a rebre informació i a fer exercicis de repetició més que no pas d'expressió.

Malgrat tot el que he anat comentant fins ara, tant en el sistema educatiu com en el social, hem pensat massa sovint en termes d'"allò que està bé i allò que està malament" o en que hi ha alguns que tenen més valor o dret a expressar-se que d'altres perquè "en saben més". Aquestes idees de vegades ens coarten l'expressió i ens fan sentir insegurs limitant-nos l'expressió i per tant l'aprenentatge. Al meu entendre hauríem de canviar aquest enfocament, començant per nosaltres mateixos i assumint el risc. 

Expressió i risc

És cert que expressar-se sempre comporta un cert risc. Risc de ser escoltat, llegit, observat, contradit, renyat, aplaudit... Sovint quan escric, tinc "por" de publicar, de vegades em sento poca cosa davant els experts o penso que potser estic equivocada en algun aspecte o que no he llegit prou sobre algun altre... després però, penso en el risc més gran de tots els que té expressar-se: el risc d'aprendre i ser nosaltres mateixos. 

Què em dieu?  Assumim el risc?