El racó de pensar

Una estratègia per millorar el comportament i establir límits, sobretot amb infants petits és utilitzar el conegut "racó de pensar".

Quan un infant té una conducta desmesurada, tipus "rabieta", és adequat  posar-lo per un temps definit (3 minuts, per exemple) al "racó de pensar". 

Vull fer un aclariment: estar-se al "Racó de pensar" no és una forma de castigar els infants, sinó que és una estratègia per trobar la calma, identificar emocions, reflexionar... i així ho hem de verbalitzar als infants. 

Si la conducta sobre la que cal reflexionar ha estat desmesurada (picar a un altre nen, per exemple) i considerem que cal aplicar un càstig així li farem saber a l'infant. Un càstig podria ser no mirar la televisió en tot el dia d'avui o no menjar aquelles llaminadures que t'ha donat l'àvia fins demà... 

Després d'estar-se aquest temps al "Racó", cal parlar amb l'infant, ajudar-lo a desembolicar les emocions, les conductes i les posteriors reflexions. Cal dir que està en un procés de fer aquest aprenentatge emocional i que moltes vegades no sabra dir el perquè. Cal dir-li que no passa res si no ho sap, però que està bé que hi pensi. Cal verbalitzar-li que no sempre podem identificar clarament tot el que ens passa, però que perdre el control no és bo i que pensem perquè cada vegada ens passi menys. No cal dir, que nosaltres hem de mantenir també aquest control amb una actitud serena i amorosa. 

El "racó de pensar" no cal que sigui un lloc concret, podem ser flexibles. Entre els dos i tres anys molts infants perdren sovint el control i la immediatesa és important per calmar-se. En aquest sentit podem improvitzar racons de pensar a qualsevol lloc, fins i tot en mig del carrer. Es tracta d'aturar-se un moment per calmar-se i seguir. Es pot fer tot el procés de forma més breu i acordar que a casa es tornarà a parlar més tranquil·lament del tema. 

Tot i que com hem dit el primer objectiu d'aquesta estratègia sigui millorar la conducta i el control emocional en infants petits, cal repetir també que no és un càstig sinó un primer pas cap a una actitud reflexiva cap a les dificultats en general que ens ha d'acompanyar tota la vida. És interessant que mostrem als infants que nosaltres també dediquem temps per pensar en les coses que hem de resoldre i que ho fem de forma tranquil·la i positiva. 

Un com més emmarcaríem l'estratègia en el marc de l'educació lenta. 

Família i escola

Al món líquid les estructures estan canviant. La cooperació i el treball en equip cada dia s'han d'anar fent més presents en tots els àmbits malgrat encara ens costi molt de canviar els rols.

En el món educatiu cada vegada hi intervenen més sistemes. Sense oblidar la gran importància de l'entorn, que ja vam comentar en una entrada anterior, els sistemes família i escola han de fer encara grans passos d'acostament, col·laboració i treball en equip per un mateix objectiu: educar els infants.

Ahir escoltava en Joan Garriga, president de l'Institut Gestalt i terapeuta sistèmic. Una de les preguntes que li feien, anava referida a quins canvis caldria introduir en el món educatiu i, des del seu punt de vista sistèmic, va argumentar a favor d'aquest acostament família i escola.

Garriga, com molts altres, pensava que aquests sistemes estan encara massa allunyats i poc comunicats.

Als docents els costa entendre la diversitat de pares i mares i entendre les circumstàncies familiars més enllà de l'escola. Les famílies se senten incompreses, de vegades renyades i massa sovint anar a l'escola és anar a sentir una llista de normes que els/ens fan sentir insegurs.

Als docents els/ens passa quelcom semblant. Es senten menystinguts per les famílies que no s'acosten a l'escola a demanar-los consell per l'educació dels seus fills, al contrari, si ho fan (pensen ells) és per expressar queixes sobre infants mancats de límits que criden l'atenció com poden.

Pensament d'una mare
"Si vaig a l'escola la mestra em dirà que no he posat la beta a la bata, que massa sovint li poso mandarina per esmorzar, que els dilluns quan torna de casa el pare ve mort de son, que no es pot prioritzar el futbol ni la música quan no acaba les sumes, que... quan jo m'esforço per tenir-ho tot a punt, donar-li fruita i a futbol és on el meu nen és més feliç... si no hi ha entrevista, ni m'hi acosto..."

Pensament d'una mestra
"Sempre està despistat, perd la jaqueta i com que no porta el nom no sabem ni de qui és i no la venen ni a buscar i deprés diuen que hi ha crisi. Els deures sempre estan per fer, o se'ls han deixat a una altra casa o havíen d'anar a futbol... li deixen fer tot el que vol i no els diguis res que s'enfaden... per això no malgasto esforços cridant-los..."

Dins la teoria sistèmica, en la teoria de la comunicació humana, un dels axiomes fa referència a la puntuació de freqüencies. En aquesta comunicació família-escola, sovint, en els exemples que hem posat es donaria una mala comunicació per mala puntuació de freqüencies. Dit popularment seria el "no el saludo perquè no em saluda".

I qui ho trenca això? Doncs el que pensa més. Quan faig assessoraments amb docents els dic que ells són els professionals i per tant els que han de trencar la mala puntuació de freqüencies. Aquest bloc, va dirigit a tots, families i docents, jo mateixa sóc mare i docent, per tant, a tots us convido a treballar-hi.

I com es fa? Amb una comunicació assertiva: expressant, reflexionant, argumentant, escoltant... i finalment treballant en equip.

Ho aconseguirem perquè els infants s'ho mereixen!

"Compartir és estimar"

Avui us deixo l'enllaç del Departament d'Ensenyament "Família i escola, junts x l'educació", un recurs per tots.

No m'escridassis...

Una altra de les demandes que es fa a la Carta d'un fill/a a tots els pares i mares és aquesta:

"No m'escridassis. Et respecto menys quan ho fas; i m'ensenyes a cridar a mi també. I no ho vull fer"

És una idea senzilla però malgrat això no sempre es respecta: ELS CRITS NO EDUQUEN.

Com hem comentat en altres posts, un estil educatiu constructivista (ni autoritari ni laissez faire) argumenta, verbalitza, anticipa i regula la conducta a través de la paraula, de parlar, parlar i parlar...

Et respecto menys quan ho fas.
Cridar comporta una pèrdua de control de les emocions i un estil educatiu autoritari. Si el capità o capitana del meu baixell perd el control em demostra feblesa més que poder i per tant es perd la confiança i la seguretat i, com diu la Carta, el respecte.

I m'ensenyes a cridar a mi també.
El modelatge és l'eina educativa més poderosa. Com hem dit altres vegades: si tu rius, ells riuen; si tu llegeixes, ells llegeixen... Sigues model d'alegria, felicitat, control, argumentació, pau, calma...

L'alegria i la felicitat no s'han de confondre amb una absència de límits, al contrari. Proposem com sempre: una comunicació assertiva on es digui i s'argumenti un NO quan hagi de ser NO.

Malhauradament alguns pares i mares passen d'escridassar, a cedir i /o a temer la frustració dels seus fills en pocs instants. Autoritarisme i laissez faire es barrejen en una educació sense rumb. Agafem la brúixola de l'assertivitat, siguem ferms posant límits i conduint l'educació dels infants i ells es sentiran segurs i la seva autoestima creixerà.

Com a curiositat comentar que en algunes escoles es posen semàfors per controlar el grau de soroll. Això no ha de limitar l'exercici de la llengua oral.  S'ha de parlar molt i escoltar als altres quan ho fan!

"No aixequis la veu, millora l'argument"

"Els crits no eduquen"

Practiquem la comunicació assertiva

L'educació emocional té una vessant intrapersonal i una d'interpersonal. En l'educació d'aquesta intel·ligència interpersonal l'empatia, la competència social i la comunicació assertiva són elements clau.

Què és l'assertivitat? Quina paraulota, oi? Doncs ara veureu que la comunicació assertiva té molts avantatges que ens fan més competents socialment i  ens donen benestar emocional.

L'assertivitat és la forma d'expresar-se equilibrada, ni agressiva ni passiva. Les persones assertives fan valdre els seus drets, expressen el que pensen encara que altres persones pensin el contrari. Són persones amb bona autoestima, no se senten superiors ni inferiors i es respecten a ells mateixos i als altres.

La comunicació assertiva és l'equilibrada i la que hem de promoure, però per entendre-la millor la compararem amb els dos estils comunicatius que estan als extrems.

Comunicació agressiva. Sol comportar un to de veu alt, l'utilitza la gent que per defensar els seus drets no respespecta els altres. Sota aquesta comunicació ferotge s'amaga sovint baixa autoestima, ansietat...

Comunicació passiva. Persones que defugen defensar les seves opinions  per por a l'enfrontament. Solen parlar en veu baixa. Tenen respecte pels altres però no per si mateixos. També hi ha baixa autoestima en aquest tipus de comunicació.

Anem a posar un exemple:

Un pare molt enfadat s'acosta a la mestra a la fila i li diu:
- Si tornes a castigar el meu fill et denunciaré. Ja he parlat amb la directora. Ell no ha fet res i sempre li doneu les culpes de tot... (afegiu el que volgueu...)

Una resposta assertiva:
- Bon dia Sr. X. Ara no és un bon moment per parlar, però m'alegro que hagi vingut perquè jo també volia parlar amb vostè. En Y darrerament està més nerviós de l'habitual i  ha picat als companys diverses vegades. Hauríem de treballar conjuntament perquè vostè i jo volem el mateix per l'Y, que sigui feliç i aprengui molt, oi? Haurem de quedar més tranquil·lament...

Només és un exemple. Benvolguts pares i mares no he posat l'exemple en un excés de corporativisme, també en podríem trobar a la inversa, però tot i que hem de promoure la comunicació assertiva per tothom (aquest és l'objectiu del post) cal reclamar-la sobretot als professionals, per el benestar de tots.

La comunicació assertiva s'ha de practicar sempre: amb els veïns amb els fills, amb tothom! Ja veureu com cada vegada us expressareu millor, aprendreu coses i canviareu junt amb els altres.

Els missatges assertius solen ser més llargs, però molt més bonics i respectuosos.

No digueu als nens:
- Calla!
És molt millor:
.- Podries estar un moment en silenci mentre parlo per telèfon? De seguida parlem i m'ho podràs explicar millor. :)

Tingueu sempre a punt una resposta assertiva i si pel que sigui no és així, no passa res. Reflexioneu i l'andemà corregiu el missatge: si vau estar agressius us disculpeu i argumenteu, si vau estar passius respireu i argumenteu.

Expressant-nos creixerem!

El valor de l'avorriment

Petits i grans hem omplert al màxim les nostres vides d'activitats fins a l'estrés. A més de les exigències laborals i de l'escola, tenim deures o feina per acabar a casa, fem activitats esportives, culturals, recreatives, compres... i si ens sobra temps el dediquem a les pantalles.

Són molt poques les estones en les que no fem res, en les que estem amb nosaltres mateixos mirant si al sostre li faria falta una altra capa de pintura, el foc de la llar com crema, jugant sols, deixant anar pensaments, relaxant-nos...

Tenir temps fins i tot és mal vist. Els que fan tard a les reunions sembla que treballin més que els que s'organitzen i es prenen el seu temps per fer cada cosa. I aquest model l'anem transmeten de múltiples maneres: amb el nostre fer diari d'adults i omplint la vida dels petits deixant-nos, a tots, poc temps per pensar.

Darrerament he escoltat diversos nens dient que tenen la sensació que la vida els passa ràpid. Això em sembla preocupant. Els grans no tenim aquest record de la nostra infantesa.

Quan de temps fa que no dediqueu un cap de setmana a no fer res? A avorrir-vos, a contemplar la natura, a parlar amb els fills, a pentinar el gos o el gat... ;)

Sovint s'ha culpat a l'escola que promou l'avorriment entre els alumnes dotats. Al meu entendre un sistema educatiu carregat d'exercicis instructius promou l'estrés a tots els alumnes i la rebeldia per manca de propostes intel·ligents i d'estímul al pensament crític d'alguns alumnes de vegades més dotats, de vegades, d'altres.

Avui en un centre m'han dit que fer mitja hora de lectura autònoma i independent amb els alumnes els semblava una pèrdua de temps! Solen ser els alumnes més dotats que agafen el gust per la lectura simplement llegint....

Avorrir-se, saber esperar als altres (que amb tantes activitats com tenen, solen fer tard, com hem dit), és un aprenentatge important a la vida.

La manca de concentració, la incapacitat de trobar el gust per lectures llargues que demanen activar diferents capacitats cognitives... són alguns problemes habituals.

Estructurar les idees per crear, reflexionar, emocionar-se... cuinar... estimar... totes les coses que tenen un valor demanen el seu temps.

Amb això no estem dient que no desitgem una vida plena d'activitats meravelloses que ens omplen de gaudi. Ni molt menys! Pensem però que si ens dediquem a nosaltres mateixos el temps que ens mereixem sabrem més bé qui som, serem més creatius i sabem gaudir més de la nostra companyia i la dels altres.

Una vegada vaig preguntar a la meva filla:
- Què t'agradaria fer aquest cap de setmana reina?
I em va respondre:
- Jugar, jugar i jugar!
Genial!

"Si vols treballadors creatius, dona'ls prou temps per jugar."

La recerca com a metodologia

Com ja he comentat en altres posts, el mètode científic amb totes les seves variants i flexibilitzacions em sembla segurament el mètode més adequat per avançar, aprendre, autodirigir-se, implicar-se, participar, motivar-se...

De fet, l'aprenentatge al llarg de la vida i els processos "just in time" tenen molt de recerques autodidactes amplificades en la Societat del Coneixement.

El pedagog Decroly ja ens feia una proposta metodològica per treballar a partir de centres d'interès i projectes de recerca. Al meu entendre i en termes generals, crec que l'aplicació d'aquesta metodologia amb una certa rigidesa han desanimat alguns docents i d'altres no s'han sentit còmodes amb aquest canvi de rol.

Treballar a partir de la recerca implica un canvi de rol del docent que no podrà controlar els continguts que es treballaran ja que aquests aniran agafant cos conforme avanci la recerca i segons quins siguin els interessos dels alumnes.

Seguint amb els alumnes, em sembla excel·lent el treball de recerca que fan els alumnes de batxillerat que en molts casos són gairebé petites tesines. Llàstima però que hàgim d'esperar al batxillerat per treballar amb aquesta metodologia.

Ens costa perdre el rol d'experts en continguts i nosaltres tampoc hem estat formats amb aquestes metodologies i al treball en equip i aquest canvi de xip ens demana adaptacions en molts sentits.

Als assessors ens passa exactament el mateix. Passar d'un assessorament expert a un de dinamitzador, d'amic crític, de facilitador, de guia... ens costa.

La metodologia de la pràctica reflexiva, la del grup de dades o la recerca-acció en general, proposa als docents que es trobin més per reflexionar sobre temes pedagògics, per crèixer i aprendre compartint... Al meu entendre, aquestes metodologies suposarien un creixement exponencial del coneixement, però encara ens costa molt canviar aquests processos. A les reunions del professorat els temes de gestió predominen ampliament als de reflexió. Els assessors encara ens sentim més còmodes fent de formadors, donant consells... que gestionant l'ampli bagatge i implicant el professorat en centres que aprenen. Els docents ens hem format molt en continguts i poc en processos i la poca formació que hem tingut en aquest sentit no ha estat vivencial i modelada sinó sobretot teòrica.

Aquest canvi metodològic, si em deixeu que aixampli encara més la mirada, implica un canvi d'organització vertical a un altre de més democràtic i horitzontal. Implica confiar i establir un altre tipus de control i lideratge. 

La recerca és la metodologia líquida per execel·lencia i s'adapta a tots els ritmes d'aprenentatge i tothom hi pot aportar i implicar-se. La meva proposta es basaria en aplicar-la amb flexibilitat, sense por, sabent que en la seva aplicació estem descobrint nous continguts però també nous processos. Sabent que no ho podrem controlar tot però que aquesta és una característica dels processos creatius.

Magazine de Ràdio Bisbal. 25.01.14 Rosa Guàrdia. Recerca a escoles d'educació infantil a Suècia.

El Magazine de Ràdio Bisbal 25 de gener de 2014

Conversa amb la Rosa Guàrdia, actualment mestra a l'escola Empordanet de la Bisbal, especialista en Educació Infantil que ha participat en diversos projectes. Ens ve a parlar especialment del seu projecte de recerca a escoles d'Educació Infantil a Suècia.

Enllaç a l'àudio del programa per si voleu per podcast.

Aquests són alguns dels temes tractats:

- Recerca a escoles sueques.

- Educacació Infantil

- Educació lenta i resultats als països nòrdics.

- Educació emocional.

- Família-escola-entorn.

- Coeducació

- Llengües

- Regio Emilia

-Moviment de renovació pedagògica de les Comarques Gironines.

- Reflexió final