El valor de l'avorriment

Petits i grans hem omplert al màxim les nostres vides d'activitats fins a l'estrés. A més de les exigències laborals i de l'escola, tenim deures o feina per acabar a casa, fem activitats esportives, culturals, recreatives, compres... i si ens sobra temps el dediquem a les pantalles.

Són molt poques les estones en les que no fem res, en les que estem amb nosaltres mateixos mirant si al sostre li faria falta una altra capa de pintura, el foc de la llar com crema, jugant sols, deixant anar pensaments, relaxant-nos...

Tenir temps fins i tot és mal vist. Els que fan tard a les reunions sembla que treballin més que els que s'organitzen i es prenen el seu temps per fer cada cosa. I aquest model l'anem transmeten de múltiples maneres: amb el nostre fer diari d'adults i omplint la vida dels petits deixant-nos, a tots, poc temps per pensar.

Darrerament he escoltat diversos nens dient que tenen la sensació que la vida els passa ràpid. Això em sembla preocupant. Els grans no tenim aquest record de la nostra infantesa.

Quan de temps fa que no dediqueu un cap de setmana a no fer res? A avorrir-vos, a contemplar la natura, a parlar amb els fills, a pentinar el gos o el gat... ;)

Sovint s'ha culpat a l'escola que promou l'avorriment entre els alumnes dotats. Al meu entendre un sistema educatiu carregat d'exercicis instructius promou l'estrés a tots els alumnes i la rebeldia per manca de propostes intel·ligents i d'estímul al pensament crític d'alguns alumnes de vegades més dotats, de vegades, d'altres.

Avui en un centre m'han dit que fer mitja hora de lectura autònoma i independent amb els alumnes els semblava una pèrdua de temps! Solen ser els alumnes més dotats que agafen el gust per la lectura simplement llegint....

Avorrir-se, saber esperar als altres (que amb tantes activitats com tenen, solen fer tard, com hem dit), és un aprenentatge important a la vida.

La manca de concentració, la incapacitat de trobar el gust per lectures llargues que demanen activar diferents capacitats cognitives... són alguns problemes habituals.

Estructurar les idees per crear, reflexionar, emocionar-se... cuinar... estimar... totes les coses que tenen un valor demanen el seu temps.

Amb això no estem dient que no desitgem una vida plena d'activitats meravelloses que ens omplen de gaudi. Ni molt menys! Pensem però que si ens dediquem a nosaltres mateixos el temps que ens mereixem sabrem més bé qui som, serem més creatius i sabem gaudir més de la nostra companyia i la dels altres.

Una vegada vaig preguntar a la meva filla:
- Què t'agradaria fer aquest cap de setmana reina?
I em va respondre:
- Jugar, jugar i jugar!
Genial!

"Si vols treballadors creatius, dona'ls prou temps per jugar."

La recerca com a metodologia

Com ja he comentat en altres posts, el mètode científic amb totes les seves variants i flexibilitzacions em sembla segurament el mètode més adequat per avançar, aprendre, autodirigir-se, implicar-se, participar, motivar-se...

De fet, l'aprenentatge al llarg de la vida i els processos "just in time" tenen molt de recerques autodidactes amplificades en la Societat del Coneixement.

El pedagog Decroly ja ens feia una proposta metodològica per treballar a partir de centres d'interès i projectes de recerca. Al meu entendre i en termes generals, crec que l'aplicació d'aquesta metodologia amb una certa rigidesa han desanimat alguns docents i d'altres no s'han sentit còmodes amb aquest canvi de rol.

Treballar a partir de la recerca implica un canvi de rol del docent que no podrà controlar els continguts que es treballaran ja que aquests aniran agafant cos conforme avanci la recerca i segons quins siguin els interessos dels alumnes.

Seguint amb els alumnes, em sembla excel·lent el treball de recerca que fan els alumnes de batxillerat que en molts casos són gairebé petites tesines. Llàstima però que hàgim d'esperar al batxillerat per treballar amb aquesta metodologia.

Ens costa perdre el rol d'experts en continguts i nosaltres tampoc hem estat formats amb aquestes metodologies i al treball en equip i aquest canvi de xip ens demana adaptacions en molts sentits.

Als assessors ens passa exactament el mateix. Passar d'un assessorament expert a un de dinamitzador, d'amic crític, de facilitador, de guia... ens costa.

La metodologia de la pràctica reflexiva, la del grup de dades o la recerca-acció en general, proposa als docents que es trobin més per reflexionar sobre temes pedagògics, per crèixer i aprendre compartint... Al meu entendre, aquestes metodologies suposarien un creixement exponencial del coneixement, però encara ens costa molt canviar aquests processos. A les reunions del professorat els temes de gestió predominen ampliament als de reflexió. Els assessors encara ens sentim més còmodes fent de formadors, donant consells... que gestionant l'ampli bagatge i implicant el professorat en centres que aprenen. Els docents ens hem format molt en continguts i poc en processos i la poca formació que hem tingut en aquest sentit no ha estat vivencial i modelada sinó sobretot teòrica.

Aquest canvi metodològic, si em deixeu que aixampli encara més la mirada, implica un canvi d'organització vertical a un altre de més democràtic i horitzontal. Implica confiar i establir un altre tipus de control i lideratge. 

La recerca és la metodologia líquida per execel·lencia i s'adapta a tots els ritmes d'aprenentatge i tothom hi pot aportar i implicar-se. La meva proposta es basaria en aplicar-la amb flexibilitat, sense por, sabent que en la seva aplicació estem descobrint nous continguts però també nous processos. Sabent que no ho podrem controlar tot però que aquesta és una característica dels processos creatius.

Magazine de Ràdio Bisbal. 25.01.14 Rosa Guàrdia. Recerca a escoles d'educació infantil a Suècia.

El Magazine de Ràdio Bisbal 25 de gener de 2014

Conversa amb la Rosa Guàrdia, actualment mestra a l'escola Empordanet de la Bisbal, especialista en Educació Infantil que ha participat en diversos projectes. Ens ve a parlar especialment del seu projecte de recerca a escoles d'Educació Infantil a Suècia.

Enllaç a l'àudio del programa per si voleu per podcast.

Aquests són alguns dels temes tractats:

- Recerca a escoles sueques.

- Educacació Infantil

- Educació lenta i resultats als països nòrdics.

- Educació emocional.

- Família-escola-entorn.

- Coeducació

- Llengües

- Regio Emilia

-Moviment de renovació pedagògica de les Comarques Gironines.

- Reflexió final

Els animals, els infants i l'educació

Des del meu punt de vista, estimar els animals, és una forma més d'estimar i de ser humans, que complementa i no exclou cap de les altres. De fet, l'ésser humà (malgrat ens sabem culpables de molts mals cap als animals i la natura en general), en el nostre afany de comunicació, som els éssers vius que ens relacionem a més espècies diferents.

En l'educació hem utilitzat animals per teràpies concretes: amb cavalls, amb dofins i evidentment gossos. La relació amb animals pot complementar i estimular la comunicació amb persones amb determinats transtorns o discapacitats (són ben coneguts els gossos pigall).

A les aules també hem tingut hàmsters, per exemple, per treballar la reproducció i com a animals de companyia.

En general, molts infants es senten fascinats per conèixer el món animal i sovint demanen a casa de tenir animals de companyia.

Tant si volem tenir un animal, dos, tres o cap, aquest sempre serà un bon tema per a reflexionar, verbalitzar i anticipar possibles aconteixements.

Acollir un animal és una gran responsabilitat i requeix molta reflexió per totes les parts. Encara que estiguem ben convençuts (com adults) d'acollir-ne un, és important pensar-s'ho bé molts dies: informar-se bé de quin és l'animal que més s'adapta a les nostres necessitats i possibilitats de tenir-ne cura. No es tracta d'una conversa d'un dia. És interessant consultar llibres i altres fonts com internet sobre les característiques dels animals pels quals ens sentim atrets i iniciar així als nostres fills a la cerca i a la lectura fent-ho.

Sovint explico l'anècdota que la meva filla quan anava al pavulari em va comentar la mestra que mirava cada dia un llibre sobre conills. I un dia la nena em diu: "Sí, m'agradaria tenir un conill i ja sé que mengen "plantaga"." Plantaga? Ah! Plantatge! Deia el llibre. "També roseguen fenc." Admirada de la seva descodifcació precoç motivada per l'estímul de saber coses sobre els conills va arribar a casa la Fulla, una conilleta nana grisa.

Per altra banda, si tenim claríssim que no podem i/o volem tenir un animal, així ho verbalitzarem als nostres fills explicant les incompatibilitats, que poden ser moltes, ja que com hem dit, tenir un animal és una gran responsabilitat. Ho farem de manera clara i raonada. Si la incompatibilitat que tenim però és que no ens agraden els animals, també ho expressarem clarament, tot i això, intentant no transmetre les nostres "pors" als infants i parlant sempre amb respecte cap a tots els éssers vius.

Si finalment heu decidit ampliar la família amb un membre d'una altra espècie malgrat tingui una alimentació diferent, s'ha de vacunar, potser treure a passejar o potser deixi anar pèl: GAUDIU-LO I ESTIMEU-LO!

"Es pot mesurar el grau d'educació de les persones per la manera com tracten els animals."
Berthold Auerbach

Trencar bé amb fills

El tema de la separació (canvi d'estructura) amb fills, és un tema molt complex però que intentarem mica en mica anar esmicolant ja que forma part de la realitat líquida a la qual ens referim com a tema de primer ordre.

Al programa l'Ofici de Viure "Trencar bé" s'esmenta que cada cop més parelles busquen ajuda, no tant per a refer la parella, com s'havia fet temps enrera, sinó per trencar bé: organitzar els temps, la custòdia, quan i com verbalitzar-ho als fills, gestionar els dols...

En un trencament hi ha moltes emocions negatives desfermades que cal gestionar i un canvi radical d'hàbits i un dol a superar.
Així com algunes parelles ja superen el dol en parella, d'altres no s'acaben de separar mai del tot, això també és separar-se malament i aquesta negació no afavoreix l'educació dels fills. En molts casos hi ha dependències o codependències econòmiques i/o emocionals... que cal resoldre.

Tot i que és obvi, és molt important dir que MAI s'han d'utilitzar els fills en processos de trencament. Els fills no tenen cap responsabilitat i no s'han de fer partíceps del procés, evitant en tot moment que es puguin sentir culpables. Els processos de separació i divorci són tan freqüents en l'actualitat que si nosaltres no els demostrem el contrari no ho haurien de viure de forma dramàtica. La manera com hàgim actuat davant el canvi i la frustració en situacions anteriors també seran importants en el procés.

És important parlar-los amb estima i respecte cap a l'altre (pare o mare) però a l'hora mantenir-nos ferms en el canvi d'hàbits que s'està produint per no confondre els infants.

Hi haurà molts aspectes a pactar. Un de molt important des del punt de vista educatiu (al que dedicarem un post a part) seran els torns de custòdia. És important que siguem generosos i generoses i responsables en tots aquests pactes pensant en un desenvolupament integral dels nostres fills i filles i en el seu futur com a persones autònomes i independents.
És important verbalitzar i anticipar (el calendari)aquests canvis d'hàbits i torns als nostres fills perquè no sentin que van a la deriva del dia a dia, sinó que s'ha pensat en el que és millor per ells en fer els pactes i que (tot i que amb flexiblitat) els pares adapten les seves activitats a aquests torns.

Amb responsabilitat, generositat i fermesa trencar bé és possible. Amb respecte, organització, flexibilitat, autonomia i acceptació del canvi aquesta crisi pot estar plena d'oportunitats per créxer com a persones i fer que els granets de sorra esdevinguin perles.

"Cor, ment i voluntat sempre treballant junts per ser més lliures i responsables."

Tolerància a la frustració

Sovint veiem infants amb baixa tolerància a la frustració. 

Expectatives no complides, no consecució de metes... i molts altres factors poden fer portar a sentiments de frustració a infants o joves.

La manera com reaccionem els adults davant un fet frustrant serà clau i determinant a l'hora d'ajudar als infants a gestionar en un futur situacions més o menys frustrants, o sigui, a transformar granets de sorra en perles.

Anem a posar un senzill exemple del dia a dia.
Havíem comentat que aniríem a fer una excursió i ho teníem tot a punt per fer-la i finalment les previsions del temps recomanen no fer-la.

En situacions així he vist pares i mares que senten preocupació per explicar el canvi als seus fills.
Aquest entrebanc o situació de canvi es pot considerar lleu si la comparem amb la mort d'una mascota o la separació dels pares... Tot i això he vist pares i mares angoixats en situacions semblants.

Aquesta preocupació dels adults cap a l'infant de vegades es transmet amb sobreprotecció, petits enganys o suposades i inadequades compensacions.

En algun altre post mirarem de parlar amb més detall de conductes sobreprotectores. Aquestes conductes per part dels adults no fomenten l'autonomia i ajuden a crear persones insegures, amb baix nivell d'autoestima i sovint amb conductes agressives (nens enfadats, rabietes, provocacions...)

Davant un fet frustrant cal acceptar el canvi i pensar que l'èxit es construeix sobre molts fracassos. Com a adults no amagarem el fet ni els seus detalls i ens mostrarem calmats i no cantrariats... Es important transmetre aquesta actitud de calma als infants.

Davant d'un fet frustrant cal doncs adoptar conductes constructives i no agressives ni regressives.
En el cas del canvi de plans que exposàvem podem buscar idees de forma divertida per passar un cap de setmana de relax a casa... Es important donar responsabilitat als infants i implicar-los. Es important també transmetre'ls que és més important l'actitut que adoptem davant la vida que les ciscumstàncies en sí mateixes. Perquè les circumstàncies no les podem canviar, l'actitud, sí.

"No sempre les coses surten con nosaltres volem, de vegades surten millor."

Us deixo l'enllaç d'un treball sobre el tema per si hi voleu aprofundir:

La tolerància a la frustració. Com ajudar a transformar els granets de sorra en perles.

Interdisciplinarietat i canvi metodològic

Un dels aspectes fonamentals per encarar el canvi metodològic, el canvi de continguts i l'actualització en termes generals de la docència als temps líquids que vivim, passa, al meu entendre per la interdisciplinarietat: barreja de matèries i continguts per resoldre un problema, tasca... i abordar els aprenentatges d'una manera més real i integrada a la vida quotidiana.

La frontera entre lletres i ciències cada dia té menys sentit per a les ments curioses i amb afany de divulgació. Com dic sovint tant "humana" i necessària és la física com la filosofia i ambdues es necessiten i es complementen.

Tot i que la classificació ens ha pogut servir per estructurar i comprendre, la jerarquització i/o priorització d'unes o altres disciplines no són bones per al coneixement.

Pel que fa al canvi metodològic la ciència ens ha aportat el seu mètode cintífic, que amb infinites variants i nivells ens pot servir per abordar qualsevol problema, aprenentatge i/o disciplina.

Pel que fa als continguts primer cal una base sòlida amb valors, perquè sinó cap recerca té sentit si no sabem què pretenem, què volem canviar, què volem millorar i què hem de conèixer per millorar-ho. Només implicant-nos posarem emoció a l'aprenentatge i serem creatius.

Un cop inspirats pels valors adequats, i amb un mètode per aprendre, haurem d'anar incorporant eines, haurem de ser competents amb destreses de sempre com la lectura i amb destreses noves com crear un bloc o una aplicació de mòbil... Això no s'atura mai, sempre haurem d'aprendre i ser capaços d'adquirir noves eines i nous coneixements. Com diuen en anglès, la formació ha de ser "just in time".

Ausubel, Vigotsky i altres els pedagogs contructivistes ja ho reclamaven, ara, a més la societat líquida ho exigeix per avançar.

Canvis, canvis... metodològic, continguts, plurilingüísme, estructura familiar... i interdisciplinarietat. Són grans exigències que se'ns plantegen, però també grans oportunitats.

Fixeu-vos en els grans científics i divulgadors... Hi ha molts exemples!

Avui, seguint amb el tema, acabaré amb un poema de David Jou. Els seus poemes científics i intercisciplinaris, m'encanten.

Volia ser astrofísic i casar-me amb una estrella,

volia ser matemàtic i casar-me amb una incògnita,

volia ser geòleg i casar-me amb una falla.

Així: terra endintre, cel enlaire,

sense límits,

cremant amb foc astral!

He abraçat la paraula:

m’he cremat com si abracés una estrella.

He abraçat els nombres:

m’he perdut com en una incògnita.

He abraçat la natura:

m’he trencat com una falla.

I m’he oblidat de voler ser,

de tan feliç com era en l’abraçada.