Deixa que em valgui per mi mateix...

Un altre bon consell que ens dóna la "Carta d'un fill/a a tots els pares i mares" diu:

"Deixa que em valgui per mi mateix. Si ho fas tot per mi no podré aprendre mai."

Una vegada uns pares comentaven que el seu fill de 5 anys es feia pipi al llit (enuresi) i van observar el comportament de la mare i van veure un conjunt de conductes sobreprotectores: li posava aigua al got, el mocava, li fregava el cull... entre d'altres. El nen es comportava com si realment fos més petit en molts aspectes i un era fer-se pipi al llit. Per altra banda aquesta feblesa contrastava amb una actitud desafiant amb alguns companys, per exemple. En corregir les actituds sobreprotectores l'enuresi va desaparèixer i l'infant va créixer en molts sentits.

Tot i que només és un exemple, la sobreprotecció és freqüent en moltes famílies i no ajuda als infants que poden esdevir insegurs i alhora desafiants.

Conductes com les de la mare de l'exemple són una mostra d'una actitut sobreprotectora cap a un infant de 5 anys aproximadament, però se'n donen a totes les edats. Un infant més gran ha de ser responsable de si té fred o calor, de si té més o menys gana, de cordar-se l'espardenya, de jugar sol, d'anar sol a l'escola, de fer els deures... i un llarg etcètere... del conjunt de la seva vida i activitats diàries...

Això no vol dir deixar els infants desemparats o que no ens n'ocupem. Vol dir, donar-los un cert marge, una certa distància, un petit grau d'inicitiva i responsabilitat que els faci créixer dels petits errors i augmentar l'autoestima en els petits encerts. Vol dir, un cop més, verbalitzar, anticipar, donar consell si ho creiem oportú, però també confiar. Demostrar confiança cap a l'infant i cap a la vida en general.

Un cita diu:
"Pots sentir-te frustrat si fracasses, però et sentiràs inútil si no ho intentes."

Donant autonomia als infants augmentarem la seva tolerància a la frustració, els farem sentir útils i segurs de sí mateixos.  Aquests sentiments i actituds els seran molt útils per a la seva vida adulta.

"No facis pels altres allò que ells mateixos poden fer per si mateixos"

Els animals, els infants i l'educació

Des del meu punt de vista, estimar els animals, és una forma més d'estimar i de ser humans, que complementa i no exclou cap de les altres. De fet, l'ésser humà (malgrat ens sabem culpables de molts mals cap als animals i la natura en general), en el nostre afany de comunicació, som els éssers vius que ens relacionem a més espècies diferents.

En l'educació hem utilitzat animals per teràpies concretes: amb cavalls, amb dofins i evidentment gossos. La relació amb animals pot complementar i estimular la comunicació amb persones amb determinats transtorns o discapacitats (són ben coneguts els gossos pigall).

A les aules també hem tingut hàmsters, per exemple, per treballar la reproducció i com a animals de companyia.

En general, molts infants es senten fascinats per conèixer el món animal i sovint demanen a casa de tenir animals de companyia.

Tant si volem tenir un animal, dos, tres o cap, aquest sempre serà un bon tema per a reflexionar, verbalitzar i anticipar possibles aconteixements.

Acollir un animal és una gran responsabilitat i requeix molta reflexió per totes les parts. Encara que estiguem ben convençuts (com adults) d'acollir-ne un, és important pensar-s'ho bé molts dies: informar-se bé de quin és l'animal que més s'adapta a les nostres necessitats i possibilitats de tenir-ne cura. No es tracta d'una conversa d'un dia. És interessant consultar llibres i altres fonts com internet sobre les característiques dels animals pels quals ens sentim atrets i iniciar així als nostres fills a la cerca i a la lectura fent-ho.

Sovint explico l'anècdota que la meva filla quan anava al pavulari em va comentar la mestra que mirava cada dia un llibre sobre conills. I un dia la nena em diu: "Sí, m'agradaria tenir un conill i ja sé que mengen "plantaga"." Plantaga? Ah! Plantatge! Deia el llibre. "També roseguen fenc." Admirada de la seva descodifcació precoç motivada per l'estímul de saber coses sobre els conills va arribar a casa la Fulla, una conilleta nana grisa.

Per altra banda, si tenim claríssim que no podem i/o volem tenir un animal, així ho verbalitzarem als nostres fills explicant les incompatibilitats, que poden ser moltes, ja que com hem dit, tenir un animal és una gran responsabilitat. Ho farem de manera clara i raonada. Si la incompatibilitat que tenim però és que no ens agraden els animals, també ho expressarem clarament, tot i això, intentant no transmetre les nostres "pors" als infants i parlant sempre amb respecte cap a tots els éssers vius.

Si finalment heu decidit ampliar la família amb un membre d'una altra espècie malgrat tingui una alimentació diferent, s'ha de vacunar, potser treure a passejar o potser deixi anar pèl: GAUDIU-LO I ESTIMEU-LO!

"Es pot mesurar el grau d'educació de les persones per la manera com tracten els animals."
Berthold Auerbach

L'Infant Feliç. Estructura familiar - Estil educatiu

En el món líquid que vivim totes les estructures estan en canvi i, com sabem, una de les que ha canviat més i que més afecta les emocions és la família
.
En el món desenvolupat actual l'estructura familiar s'ha diversificat enorment. Continuen existint les famílies patriarcals amb un cap de família masculí, mare i fills, però el seu percentatge és molt menor que temps enrera.

Famílies monoparentals, famílies separades, famílies recostituïdes, famílies de parelles hosexuals, famílies amb un únic fill, famílies nombroses, famílies amb fills adoptats, famílies acollidores... No es tracta de fer un llistat. Simplement volem constatar la diversitat d'estructura que, per bé, és present a la nostra societat i per tant als nostres centres educatius.

Dic per bé, perquè aquesta revisió d'esquemes, aquesta vegada familiars, ens fa reflexionar una vegada més sobre molts aspectes i avançar socialment cap a noves formes de relacionar-nos, que, tot i que siguin noves i hàgim d'anar tantejant, ens fan créixer com a persones i com a societat.

Malgrat que aquests canvis no es puguin obviar, al contrari, i demanin una adaptació suplementària a tots: famílies, centres, alumnes... la primera premisa evident quan parlem d'educació dels infants és que la importància en l'educació familiar no recau en quina sigui la seva estructura sinó en quin sigui l'estil educatiu adoptat.

Resumint-ho molt breument podríem dir que podem distingir tres tipus d'estils educatius famíliars:

- Autoritari. És l'estil més tradicional que associem a la família patriarcal (però que tampoc té perquè correspondre-s'hi) on el cap de família té l'autoritat absoluta i l'excerceix sense qüestionaments.

- "Laisez faire". Per desgràcia força famílies han deixat l'estil autoritari i sense saber posar límits amb la mateixa fermesa que afecte, han optat per aquest estil. Deixar fer als fills i filles els fa sentir perduts. Constantment han d'estar demanant seguretat als adults fent rebequeries diverses i mostrant-se disgustats. En certa manera aquest estil educatiu pot suposar un maltracte cap a l'infant (així ho va definir la UNESCO). De vegades, els adults, angoixats passen del laissez fair a l'autoritari, superats per situacions, que caldria que trobessin pautes per corregir com més aviat millor.

- Constructivista. És l'estil educatiu equilibrat. Posa límits amb fermesa i afecte. L'adult té el control de les decisions i dóna així seguretat a l'infant. L'infant i l'adult però, conversen, negocien, verbalitzen les seves emocions i els respecten mutuament.

Obviament les famílies hauríem de ser conscients d'això i tendir a relacionar-nos amb els infants amb un estil educatiu constructivista. L'infant davant d'un adult que sap on posar el límit se sent segur i tranquil. L'adult dóna autonomia i responsabilitat a l'infant que no tem expressar les seves opinions i demandes, sempre d'una forma reflexiva i responsable. L'Infant però sap que la decisió, sempre raonada i ferma, recau en l'adult. Això el fa sentir segur i li referma la seva autoestima. L'adult es preocupa i li dedica temps i això el fa sentir atès igualment que quan se satisfan altres necessitats bàsiques com l'alimentació o la higiene.

Com dèiem abans cap estructura familiar es correspon a un o altre estil educatiu. El que sí que és cert és que si analitzem la família com a sistema (tal i com ho faria la pedagogia sistèmica) podríem afirmar que així com temps enrera les famílies eren sistemes molt més estàtics en l'estil educatiu que apliquessin, en l'actualitat moltes famílies passen períodes de desequilibri fruit d'aquesta societat líquida amb canvis de domicili, d'escola, de feina dels pares... i també: d'estructura.

Intenarem doncs donar algunes pautes  perquè totes les famílies, sigui quina sigui la seva estructura,  tendeixin cap a estils educatius més constructivistes.

També parlarem ens altres "posts" de suports educatius en processos de canvi d'estructura com poden ser les separacions. Sempre partint de la premisa que aquests canvis d'estructura parteixen de la necessitat de viure més feliços i autònomament i ens fan avançar de forma molt positiva tant personal com socialment, ja que representen sovint, entre altres aspectes, una revisió de rols de gènere.

Què opineu? Quina és la vostra estructura familiar? I el vostre estil educatiu?