El modelatge d'emocions, actituds i accions.

De la mateixa manera que quan parlem d'expressió oral diem que el contingut comunicatiu majoritari, amb percentatges que poden estar per sobre del 80%, és principalment no verbal: expressions facials, gestos, roba que portem... quan parlem d'educació, tant familiar com escolar, l'acció més potent que tenim és el modelatge.

 La Carta d'un fill a tots els pares i mares fa referència al modelatge en diversos dels seus punts:

"No em diguis que faci una cosa quan tu no la fas. Jo aprendré allò que tu facis encara que no ho diguis. "

"Quan t'hagis equivocat en alguna cosa admet-ho i creixerà l'opinió que jo tinc de tu i així m'ensenyaràs a admetre també les meves equivocacions. "

Quan parlem de modelatge en el primer que pensem és en les accions: si tu llegeixes ells llegeixen, si tu crides ells criden, si tu...

El modelatge d'accions, processos, tasques complexes... és molt important de portar-lo a terme de forma explicita a l'escola, per això, més endavant hi dedicarem un altre post.

Les accions són el més evident, és cert, i és important tenir-les presents, però una forma més subtil i per això no menys important de modelatge que es dóna, vulguem o no, és el modelatge d'actituds i emocions. 

Admetre una equivocació, un dubte...tractar la gent i l'infant amb respecte, cordialitat i fermesa... poden ser algunes de les actituds, que com es diu a la Carta, convé modelar.

També hem de ser conscients que en tot moment estem modelant el reconeixement i gestió de les diferents emocions. Com actuem davant de situacions tristes, frustrants, alegres... és molt important a l'hora de ser models d'aquests processos. Com sempre, tot i que és difícil generalitzar davant la gran diversitat de situacions que es poden donar, una actitud calmada i d'acompanyament sense sobreprotecció pot ser el més adequat a l'hora d'encarar emocions negatives o situacions frustrants per l'infant.

Ressaltar la importància del modelatge no treu valor al llenguatge, al contrari. Parlant, anticipant... als infants, tenim una gran eina per modelar emocions i actituds de diàleg, comunicació assertiva i respecte. Com també hem comentat, enriquirem el seu llenguatge si modelem/parlem amb propietat.

Si diem que TOT és comunicació, quan parlem de modelatge podem dir que TOT és també educació. Un cop més aquest és un post tant per docents com per famílies com per TOTHOM. 

Només un senzill post de juliol per animar-vos a modelar l'alegria de l'estiu! :)

Deixa que em valgui per mi mateix...

Un altre bon consell que ens dóna la "Carta d'un fill/a a tots els pares i mares" diu:

"Deixa que em valgui per mi mateix. Si ho fas tot per mi no podré aprendre mai."

Una vegada uns pares comentaven que el seu fill de 5 anys es feia pipi al llit (enuresi) i van observar el comportament de la mare i van veure un conjunt de conductes sobreprotectores: li posava aigua al got, el mocava, li fregava el cull... entre d'altres. El nen es comportava com si realment fos més petit en molts aspectes i un era fer-se pipi al llit. Per altra banda aquesta feblesa contrastava amb una actitud desafiant amb alguns companys, per exemple. En corregir les actituds sobreprotectores l'enuresi va desaparèixer i l'infant va créixer en molts sentits.

Tot i que només és un exemple, la sobreprotecció és freqüent en moltes famílies i no ajuda als infants que poden esdevir insegurs i alhora desafiants.

Conductes com les de la mare de l'exemple són una mostra d'una actitut sobreprotectora cap a un infant de 5 anys aproximadament, però se'n donen a totes les edats. Un infant més gran ha de ser responsable de si té fred o calor, de si té més o menys gana, de cordar-se l'espardenya, de jugar sol, d'anar sol a l'escola, de fer els deures... i un llarg etcètere... del conjunt de la seva vida i activitats diàries...

Això no vol dir deixar els infants desemparats o que no ens n'ocupem. Vol dir, donar-los un cert marge, una certa distància, un petit grau d'inicitiva i responsabilitat que els faci créixer dels petits errors i augmentar l'autoestima en els petits encerts. Vol dir, un cop més, verbalitzar, anticipar, donar consell si ho creiem oportú, però també confiar. Demostrar confiança cap a l'infant i cap a la vida en general.

Un cita diu:
"Pots sentir-te frustrat si fracasses, però et sentiràs inútil si no ho intentes."

Donant autonomia als infants augmentarem la seva tolerància a la frustració, els farem sentir útils i segurs de sí mateixos.  Aquests sentiments i actituds els seran molt útils per a la seva vida adulta.

"No facis pels altres allò que ells mateixos poden fer per si mateixos"

No m'escridassis...

Una altra de les demandes que es fa a la Carta d'un fill/a a tots els pares i mares és aquesta:

"No m'escridassis. Et respecto menys quan ho fas; i m'ensenyes a cridar a mi també. I no ho vull fer"

És una idea senzilla però malgrat això no sempre es respecta: ELS CRITS NO EDUQUEN.

Com hem comentat en altres posts, un estil educatiu constructivista (ni autoritari ni laissez faire) argumenta, verbalitza, anticipa i regula la conducta a través de la paraula, de parlar, parlar i parlar...

Et respecto menys quan ho fas.
Cridar comporta una pèrdua de control de les emocions i un estil educatiu autoritari. Si el capità o capitana del meu baixell perd el control em demostra feblesa més que poder i per tant es perd la confiança i la seguretat i, com diu la Carta, el respecte.

I m'ensenyes a cridar a mi també.
El modelatge és l'eina educativa més poderosa. Com hem dit altres vegades: si tu rius, ells riuen; si tu llegeixes, ells llegeixen... Sigues model d'alegria, felicitat, control, argumentació, pau, calma...

L'alegria i la felicitat no s'han de confondre amb una absència de límits, al contrari. Proposem com sempre: una comunicació assertiva on es digui i s'argumenti un NO quan hagi de ser NO.

Malhauradament alguns pares i mares passen d'escridassar, a cedir i /o a temer la frustració dels seus fills en pocs instants. Autoritarisme i laissez faire es barrejen en una educació sense rumb. Agafem la brúixola de l'assertivitat, siguem ferms posant límits i conduint l'educació dels infants i ells es sentiran segurs i la seva autoestima creixerà.

Com a curiositat comentar que en algunes escoles es posen semàfors per controlar el grau de soroll. Això no ha de limitar l'exercici de la llengua oral.  S'ha de parlar molt i escoltar als altres quan ho fan!

"No aixequis la veu, millora l'argument"

"Els crits no eduquen"

Tolerància a la frustració

Sovint veiem infants amb baixa tolerància a la frustració. 

Expectatives no complides, no consecució de metes... i molts altres factors poden fer portar a sentiments de frustració a infants o joves.

La manera com reaccionem els adults davant un fet frustrant serà clau i determinant a l'hora d'ajudar als infants a gestionar en un futur situacions més o menys frustrants, o sigui, a transformar granets de sorra en perles.

Anem a posar un senzill exemple del dia a dia.
Havíem comentat que aniríem a fer una excursió i ho teníem tot a punt per fer-la i finalment les previsions del temps recomanen no fer-la.

En situacions així he vist pares i mares que senten preocupació per explicar el canvi als seus fills.
Aquest entrebanc o situació de canvi es pot considerar lleu si la comparem amb la mort d'una mascota o la separació dels pares... Tot i això he vist pares i mares angoixats en situacions semblants.

Aquesta preocupació dels adults cap a l'infant de vegades es transmet amb sobreprotecció, petits enganys o suposades i inadequades compensacions.

En algun altre post mirarem de parlar amb més detall de conductes sobreprotectores. Aquestes conductes per part dels adults no fomenten l'autonomia i ajuden a crear persones insegures, amb baix nivell d'autoestima i sovint amb conductes agressives (nens enfadats, rabietes, provocacions...)

Davant un fet frustrant cal acceptar el canvi i pensar que l'èxit es construeix sobre molts fracassos. Com a adults no amagarem el fet ni els seus detalls i ens mostrarem calmats i no cantrariats... Es important transmetre aquesta actitud de calma als infants.

Davant d'un fet frustrant cal doncs adoptar conductes constructives i no agressives ni regressives.
En el cas del canvi de plans que exposàvem podem buscar idees de forma divertida per passar un cap de setmana de relax a casa... Es important donar responsabilitat als infants i implicar-los. Es important també transmetre'ls que és més important l'actitut que adoptem davant la vida que les ciscumstàncies en sí mateixes. Perquè les circumstàncies no les podem canviar, l'actitud, sí.

"No sempre les coses surten con nosaltres volem, de vegades surten millor."

Us deixo l'enllaç d'un treball sobre el tema per si hi voleu aprofundir:

La tolerància a la frustració. Com ajudar a transformar els granets de sorra en perles.