Tinc dues cases

En un primer post sobre la separació dels pares parlàvem del fet que el canvi d'estructura no ha d'afectar a l'estil educatiu que ha de ser sempre constructivista.

En un segon post parlàvem de la importància de trencar bé i SEMPRE deixar els fills al marge a l'hora de resoldre els conflictes en el període de desequilibri del sistema.

Avui parlarem de viure en dos habitatges diferents (pisos, cases...). 

Algunes vegades he sentit que s'argumenta a favor de mantenir un espai per l'infant i que siguin els pares que canviin de casa. Aquesta solució des del meu punt de vista, a més d'inviable, no em sembla adequada. Aquesta opció comportaria mantenir tres habitatges, la qual cosa és ja prou complexa econòmicament, a més, tot i que per torns, pare i mare hauríen de compartir un mateix espai, la qual cosa podria generar conflictes, sobretot en un primer moment que cal mantenir una certa distància per no trasbalsar massa emocions... Aquesta solució a més d'impedir a pare i mare seguir amb una vida autònoma i independent, posarien a l'infant en una situació fictícia ja que tindria molt poc coneixement de la vida "real" dels seus pares.

Pensem que el més adequat, realista i habitual és que els infants de pares separats tinguin dues cases. En aquest sentit hem de viure aquest fet amb alegria com qualsevol altre fet a la vida i tant si una de les cases és nova per a l'infant, com si ho són totes dues, s'hauran d'adequar perquè l'infant o infants tinguin el seu espai i més o menys de tot el que els cal a cada casa. 

Cal que a cada casa tinguin la seva habitació que puguin decorar a la seva manera, amb les seves joguines, l'armari, una lleixa amb llibres per llegir una estona, una taula per escriure i dibuixar, una mica de roba... Cal que els infants sentin totes dues cases són casa seva i hi tenen tot el que necessiten. Potser en una casa tindran bicicleta perquè s'estimula més aquest hobbie i en l'altra la wii perquè va ser un regal... També hi haurà objectes que aniran d'una casa a l'altra com la raqueta de tenis, la flauta o la motxilla de l'escola... però a cada casa hi haurà les coses bàsiques d'una casa amb infants.

Un deixo l'enllaç del bloc "Tengo dos casas" on podeu trobar més coses sobre el tema de la separació.

Amb una bona organització tenir dues cases pot ser molt enriquidor. No en dubteu!

No m'escridassis...

Una altra de les demandes que es fa a la Carta d'un fill/a a tots els pares i mares és aquesta:

"No m'escridassis. Et respecto menys quan ho fas; i m'ensenyes a cridar a mi també. I no ho vull fer"

És una idea senzilla però malgrat això no sempre es respecta: ELS CRITS NO EDUQUEN.

Com hem comentat en altres posts, un estil educatiu constructivista (ni autoritari ni laissez faire) argumenta, verbalitza, anticipa i regula la conducta a través de la paraula, de parlar, parlar i parlar...

Et respecto menys quan ho fas.
Cridar comporta una pèrdua de control de les emocions i un estil educatiu autoritari. Si el capità o capitana del meu baixell perd el control em demostra feblesa més que poder i per tant es perd la confiança i la seguretat i, com diu la Carta, el respecte.

I m'ensenyes a cridar a mi també.
El modelatge és l'eina educativa més poderosa. Com hem dit altres vegades: si tu rius, ells riuen; si tu llegeixes, ells llegeixen... Sigues model d'alegria, felicitat, control, argumentació, pau, calma...

L'alegria i la felicitat no s'han de confondre amb una absència de límits, al contrari. Proposem com sempre: una comunicació assertiva on es digui i s'argumenti un NO quan hagi de ser NO.

Malhauradament alguns pares i mares passen d'escridassar, a cedir i /o a temer la frustració dels seus fills en pocs instants. Autoritarisme i laissez faire es barrejen en una educació sense rumb. Agafem la brúixola de l'assertivitat, siguem ferms posant límits i conduint l'educació dels infants i ells es sentiran segurs i la seva autoestima creixerà.

Com a curiositat comentar que en algunes escoles es posen semàfors per controlar el grau de soroll. Això no ha de limitar l'exercici de la llengua oral.  S'ha de parlar molt i escoltar als altres quan ho fan!

"No aixequis la veu, millora l'argument"

"Els crits no eduquen"

L'escletxa de l'ENTORN

Quan parlem de les carències del sistema educatiu ens centrem principalment en els mals de l'escola i l'educació formal, com si des d'aquest àmbit ho poguéssim arreglar tot.
En el marc de l'educació obligatòria i la docència tenim feina i molt marge de millora i d'innovació, no ho negarem, però treballant sols no ens en sortirem.

Si comencem a mirar a aquests països del nord que treuen millors resultats, una de les grans diferències recau en la inversió i sistematització del treball de xarxa: en l'ENTORN.

Com dèiem a la primera entrada d'aquest bloc, els itineraris educatius de cada infant, s'han privatitzat i l'educació pública està quedant estàtica i ancorada en lleis neoliberals.
Val a dir però, que aquesta educació pública és, ara per ara, l'únic espai d'autèntica cohesió social. Malgrat tots els seus defectes, preservem-lo com un tresor!

Tornem però a l'ENTORN, ja que es aquí on es comencen a diversificar itineraris i apareix una autèntica escletxa social. El treball d'entorn parteix del concepte que l'educació és un tot, que es forma amb l'experiència, en la participació en una comunitat. El poble, l'escola, la família... diferents sistemes que interaccionen i es retroalimenten entre ells.

Fins els nostres dies el treball d'ENTORN en el nostre context ha estat sobretot de caràcter assistencial, no preventiu ni relacional o de suport a l'educació formal, informal i familiar. Cal lloar la feina dels serveis socials i d'altres institucions dedicades a l'entorn, però per manca de recursos la seva feina sempre consisteix més en apagar focs que en una tasca més pròpiament educativa. I, per desgràcia, en el moment actual, cada vegada més i sort en tenim!
Conec un poble, per exemple, que es planeja de tenir un centre menors i no té ni biblioteca. Oh! My God!

El treball educatiu d'entorn que des d'aquest post reclamem, sense deixar de banda aquest que tenim i intensificant-lo, va més en la línia que van començar a proposar els Plans Educatius d'Entorn (encara existents però sense recursos). Plans pel treball comunitari i familiar per reduïr l'escletxa que hi ha entre el món escolar i l'extraescolar: en la música, l'esport... i tants altres itineraris de pagament.

Els, tant reclamats pels centres, Tallers d'Estudi Assistit, de suport als deures i aprenentatges escolars en general, n'eren una de les actuacions estrella, d'aquests plans.

Els suports a l'educació familiar per al benestar emocional dels infants tot ajudant a trobar a les famílies models educatius més constructivistes és un altre dels grans pilars absents de l'educació en el marc de la xarxa.

La Fundació Pallach, amb la que sovint tinc el plaer de col·laborar treballa plenament en aquesta línia. Feu-hi una ullada!

Un bon treball d'entorn amb molta més inversió i treball en equip de tots els agents educatius fent moltes més tasques preventives i educatives que merament assistencials es traduiria en millors resultats acadèmics als centres educatius, millor cohesió social i intercultural i més benestar emocional d'infants i famílies.

El treball d'entorn és bàsic i no el podem oblidar a l'hora de plantejar canvis i millores educatives quan ens plantegem dissenyar un Sistema Educatiu propi.

"Tothom educa, s'educa tothom; fem xarxa. "

Fundació Josep Pallach

"El tot és més que la suma de les parts."

"Per educar un infant cal tota la tribu."