Deixa que em valgui per mi mateix...

Un altre bon consell que ens dóna la "Carta d'un fill/a a tots els pares i mares" diu:

"Deixa que em valgui per mi mateix. Si ho fas tot per mi no podré aprendre mai."

Una vegada uns pares comentaven que el seu fill de 5 anys es feia pipi al llit (enuresi) i van observar el comportament de la mare i van veure un conjunt de conductes sobreprotectores: li posava aigua al got, el mocava, li fregava el cull... entre d'altres. El nen es comportava com si realment fos més petit en molts aspectes i un era fer-se pipi al llit. Per altra banda aquesta feblesa contrastava amb una actitud desafiant amb alguns companys, per exemple. En corregir les actituds sobreprotectores l'enuresi va desaparèixer i l'infant va créixer en molts sentits.

Tot i que només és un exemple, la sobreprotecció és freqüent en moltes famílies i no ajuda als infants que poden esdevir insegurs i alhora desafiants.

Conductes com les de la mare de l'exemple són una mostra d'una actitut sobreprotectora cap a un infant de 5 anys aproximadament, però se'n donen a totes les edats. Un infant més gran ha de ser responsable de si té fred o calor, de si té més o menys gana, de cordar-se l'espardenya, de jugar sol, d'anar sol a l'escola, de fer els deures... i un llarg etcètere... del conjunt de la seva vida i activitats diàries...

Això no vol dir deixar els infants desemparats o que no ens n'ocupem. Vol dir, donar-los un cert marge, una certa distància, un petit grau d'inicitiva i responsabilitat que els faci créixer dels petits errors i augmentar l'autoestima en els petits encerts. Vol dir, un cop més, verbalitzar, anticipar, donar consell si ho creiem oportú, però també confiar. Demostrar confiança cap a l'infant i cap a la vida en general.

Un cita diu:
"Pots sentir-te frustrat si fracasses, però et sentiràs inútil si no ho intentes."

Donant autonomia als infants augmentarem la seva tolerància a la frustració, els farem sentir útils i segurs de sí mateixos.  Aquests sentiments i actituds els seran molt útils per a la seva vida adulta.

"No facis pels altres allò que ells mateixos poden fer per si mateixos"

No m'escridassis...

Una altra de les demandes que es fa a la Carta d'un fill/a a tots els pares i mares és aquesta:

"No m'escridassis. Et respecto menys quan ho fas; i m'ensenyes a cridar a mi també. I no ho vull fer"

És una idea senzilla però malgrat això no sempre es respecta: ELS CRITS NO EDUQUEN.

Com hem comentat en altres posts, un estil educatiu constructivista (ni autoritari ni laissez faire) argumenta, verbalitza, anticipa i regula la conducta a través de la paraula, de parlar, parlar i parlar...

Et respecto menys quan ho fas.
Cridar comporta una pèrdua de control de les emocions i un estil educatiu autoritari. Si el capità o capitana del meu baixell perd el control em demostra feblesa més que poder i per tant es perd la confiança i la seguretat i, com diu la Carta, el respecte.

I m'ensenyes a cridar a mi també.
El modelatge és l'eina educativa més poderosa. Com hem dit altres vegades: si tu rius, ells riuen; si tu llegeixes, ells llegeixen... Sigues model d'alegria, felicitat, control, argumentació, pau, calma...

L'alegria i la felicitat no s'han de confondre amb una absència de límits, al contrari. Proposem com sempre: una comunicació assertiva on es digui i s'argumenti un NO quan hagi de ser NO.

Malhauradament alguns pares i mares passen d'escridassar, a cedir i /o a temer la frustració dels seus fills en pocs instants. Autoritarisme i laissez faire es barrejen en una educació sense rumb. Agafem la brúixola de l'assertivitat, siguem ferms posant límits i conduint l'educació dels infants i ells es sentiran segurs i la seva autoestima creixerà.

Com a curiositat comentar que en algunes escoles es posen semàfors per controlar el grau de soroll. Això no ha de limitar l'exercici de la llengua oral.  S'ha de parlar molt i escoltar als altres quan ho fan!

"No aixequis la veu, millora l'argument"

"Els crits no eduquen"

Practiquem la comunicació assertiva

L'educació emocional té una vessant intrapersonal i una d'interpersonal. En l'educació d'aquesta intel·ligència interpersonal l'empatia, la competència social i la comunicació assertiva són elements clau.

Què és l'assertivitat? Quina paraulota, oi? Doncs ara veureu que la comunicació assertiva té molts avantatges que ens fan més competents socialment i  ens donen benestar emocional.

L'assertivitat és la forma d'expresar-se equilibrada, ni agressiva ni passiva. Les persones assertives fan valdre els seus drets, expressen el que pensen encara que altres persones pensin el contrari. Són persones amb bona autoestima, no se senten superiors ni inferiors i es respecten a ells mateixos i als altres.

La comunicació assertiva és l'equilibrada i la que hem de promoure, però per entendre-la millor la compararem amb els dos estils comunicatius que estan als extrems.

Comunicació agressiva. Sol comportar un to de veu alt, l'utilitza la gent que per defensar els seus drets no respespecta els altres. Sota aquesta comunicació ferotge s'amaga sovint baixa autoestima, ansietat...

Comunicació passiva. Persones que defugen defensar les seves opinions  per por a l'enfrontament. Solen parlar en veu baixa. Tenen respecte pels altres però no per si mateixos. També hi ha baixa autoestima en aquest tipus de comunicació.

Anem a posar un exemple:

Un pare molt enfadat s'acosta a la mestra a la fila i li diu:
- Si tornes a castigar el meu fill et denunciaré. Ja he parlat amb la directora. Ell no ha fet res i sempre li doneu les culpes de tot... (afegiu el que volgueu...)

Una resposta assertiva:
- Bon dia Sr. X. Ara no és un bon moment per parlar, però m'alegro que hagi vingut perquè jo també volia parlar amb vostè. En Y darrerament està més nerviós de l'habitual i  ha picat als companys diverses vegades. Hauríem de treballar conjuntament perquè vostè i jo volem el mateix per l'Y, que sigui feliç i aprengui molt, oi? Haurem de quedar més tranquil·lament...

Només és un exemple. Benvolguts pares i mares no he posat l'exemple en un excés de corporativisme, també en podríem trobar a la inversa, però tot i que hem de promoure la comunicació assertiva per tothom (aquest és l'objectiu del post) cal reclamar-la sobretot als professionals, per el benestar de tots.

La comunicació assertiva s'ha de practicar sempre: amb els veïns amb els fills, amb tothom! Ja veureu com cada vegada us expressareu millor, aprendreu coses i canviareu junt amb els altres.

Els missatges assertius solen ser més llargs, però molt més bonics i respectuosos.

No digueu als nens:
- Calla!
És molt millor:
.- Podries estar un moment en silenci mentre parlo per telèfon? De seguida parlem i m'ho podràs explicar millor. :)

Tingueu sempre a punt una resposta assertiva i si pel que sigui no és així, no passa res. Reflexioneu i l'andemà corregiu el missatge: si vau estar agressius us disculpeu i argumenteu, si vau estar passius respireu i argumenteu.

Expressant-nos creixerem!

Tolerància a la frustració

Sovint veiem infants amb baixa tolerància a la frustració. 

Expectatives no complides, no consecució de metes... i molts altres factors poden fer portar a sentiments de frustració a infants o joves.

La manera com reaccionem els adults davant un fet frustrant serà clau i determinant a l'hora d'ajudar als infants a gestionar en un futur situacions més o menys frustrants, o sigui, a transformar granets de sorra en perles.

Anem a posar un senzill exemple del dia a dia.
Havíem comentat que aniríem a fer una excursió i ho teníem tot a punt per fer-la i finalment les previsions del temps recomanen no fer-la.

En situacions així he vist pares i mares que senten preocupació per explicar el canvi als seus fills.
Aquest entrebanc o situació de canvi es pot considerar lleu si la comparem amb la mort d'una mascota o la separació dels pares... Tot i això he vist pares i mares angoixats en situacions semblants.

Aquesta preocupació dels adults cap a l'infant de vegades es transmet amb sobreprotecció, petits enganys o suposades i inadequades compensacions.

En algun altre post mirarem de parlar amb més detall de conductes sobreprotectores. Aquestes conductes per part dels adults no fomenten l'autonomia i ajuden a crear persones insegures, amb baix nivell d'autoestima i sovint amb conductes agressives (nens enfadats, rabietes, provocacions...)

Davant un fet frustrant cal acceptar el canvi i pensar que l'èxit es construeix sobre molts fracassos. Com a adults no amagarem el fet ni els seus detalls i ens mostrarem calmats i no cantrariats... Es important transmetre aquesta actitud de calma als infants.

Davant d'un fet frustrant cal doncs adoptar conductes constructives i no agressives ni regressives.
En el cas del canvi de plans que exposàvem podem buscar idees de forma divertida per passar un cap de setmana de relax a casa... Es important donar responsabilitat als infants i implicar-los. Es important també transmetre'ls que és més important l'actitut que adoptem davant la vida que les ciscumstàncies en sí mateixes. Perquè les circumstàncies no les podem canviar, l'actitud, sí.

"No sempre les coses surten con nosaltres volem, de vegades surten millor."

Us deixo l'enllaç d'un treball sobre el tema per si hi voleu aprofundir:

La tolerància a la frustració. Com ajudar a transformar els granets de sorra en perles.

L'Infant Feliç. Estructura familiar - Estil educatiu

En el món líquid que vivim totes les estructures estan en canvi i, com sabem, una de les que ha canviat més i que més afecta les emocions és la família
.
En el món desenvolupat actual l'estructura familiar s'ha diversificat enorment. Continuen existint les famílies patriarcals amb un cap de família masculí, mare i fills, però el seu percentatge és molt menor que temps enrera.

Famílies monoparentals, famílies separades, famílies recostituïdes, famílies de parelles hosexuals, famílies amb un únic fill, famílies nombroses, famílies amb fills adoptats, famílies acollidores... No es tracta de fer un llistat. Simplement volem constatar la diversitat d'estructura que, per bé, és present a la nostra societat i per tant als nostres centres educatius.

Dic per bé, perquè aquesta revisió d'esquemes, aquesta vegada familiars, ens fa reflexionar una vegada més sobre molts aspectes i avançar socialment cap a noves formes de relacionar-nos, que, tot i que siguin noves i hàgim d'anar tantejant, ens fan créixer com a persones i com a societat.

Malgrat que aquests canvis no es puguin obviar, al contrari, i demanin una adaptació suplementària a tots: famílies, centres, alumnes... la primera premisa evident quan parlem d'educació dels infants és que la importància en l'educació familiar no recau en quina sigui la seva estructura sinó en quin sigui l'estil educatiu adoptat.

Resumint-ho molt breument podríem dir que podem distingir tres tipus d'estils educatius famíliars:

- Autoritari. És l'estil més tradicional que associem a la família patriarcal (però que tampoc té perquè correspondre-s'hi) on el cap de família té l'autoritat absoluta i l'excerceix sense qüestionaments.

- "Laisez faire". Per desgràcia força famílies han deixat l'estil autoritari i sense saber posar límits amb la mateixa fermesa que afecte, han optat per aquest estil. Deixar fer als fills i filles els fa sentir perduts. Constantment han d'estar demanant seguretat als adults fent rebequeries diverses i mostrant-se disgustats. En certa manera aquest estil educatiu pot suposar un maltracte cap a l'infant (així ho va definir la UNESCO). De vegades, els adults, angoixats passen del laissez fair a l'autoritari, superats per situacions, que caldria que trobessin pautes per corregir com més aviat millor.

- Constructivista. És l'estil educatiu equilibrat. Posa límits amb fermesa i afecte. L'adult té el control de les decisions i dóna així seguretat a l'infant. L'infant i l'adult però, conversen, negocien, verbalitzen les seves emocions i els respecten mutuament.

Obviament les famílies hauríem de ser conscients d'això i tendir a relacionar-nos amb els infants amb un estil educatiu constructivista. L'infant davant d'un adult que sap on posar el límit se sent segur i tranquil. L'adult dóna autonomia i responsabilitat a l'infant que no tem expressar les seves opinions i demandes, sempre d'una forma reflexiva i responsable. L'Infant però sap que la decisió, sempre raonada i ferma, recau en l'adult. Això el fa sentir segur i li referma la seva autoestima. L'adult es preocupa i li dedica temps i això el fa sentir atès igualment que quan se satisfan altres necessitats bàsiques com l'alimentació o la higiene.

Com dèiem abans cap estructura familiar es correspon a un o altre estil educatiu. El que sí que és cert és que si analitzem la família com a sistema (tal i com ho faria la pedagogia sistèmica) podríem afirmar que així com temps enrera les famílies eren sistemes molt més estàtics en l'estil educatiu que apliquessin, en l'actualitat moltes famílies passen períodes de desequilibri fruit d'aquesta societat líquida amb canvis de domicili, d'escola, de feina dels pares... i també: d'estructura.

Intenarem doncs donar algunes pautes  perquè totes les famílies, sigui quina sigui la seva estructura,  tendeixin cap a estils educatius més constructivistes.

També parlarem ens altres "posts" de suports educatius en processos de canvi d'estructura com poden ser les separacions. Sempre partint de la premisa que aquests canvis d'estructura parteixen de la necessitat de viure més feliços i autònomament i ens fan avançar de forma molt positiva tant personal com socialment, ja que representen sovint, entre altres aspectes, una revisió de rols de gènere.

Què opineu? Quina és la vostra estructura familiar? I el vostre estil educatiu?