El racó de pensar

Una estratègia per millorar el comportament i establir límits, sobretot amb infants petits és utilitzar el conegut "racó de pensar".

Quan un infant té una conducta desmesurada, tipus "rabieta", és adequat  posar-lo per un temps definit (3 minuts, per exemple) al "racó de pensar". 

Vull fer un aclariment: estar-se al "Racó de pensar" no és una forma de castigar els infants, sinó que és una estratègia per trobar la calma, identificar emocions, reflexionar... i així ho hem de verbalitzar als infants. 

Si la conducta sobre la que cal reflexionar ha estat desmesurada (picar a un altre nen, per exemple) i considerem que cal aplicar un càstig així li farem saber a l'infant. Un càstig podria ser no mirar la televisió en tot el dia d'avui o no menjar aquelles llaminadures que t'ha donat l'àvia fins demà... 

Després d'estar-se aquest temps al "Racó", cal parlar amb l'infant, ajudar-lo a desembolicar les emocions, les conductes i les posteriors reflexions. Cal dir que està en un procés de fer aquest aprenentatge emocional i que moltes vegades no sabra dir el perquè. Cal dir-li que no passa res si no ho sap, però que està bé que hi pensi. Cal verbalitzar-li que no sempre podem identificar clarament tot el que ens passa, però que perdre el control no és bo i que pensem perquè cada vegada ens passi menys. No cal dir, que nosaltres hem de mantenir també aquest control amb una actitud serena i amorosa. 

El "racó de pensar" no cal que sigui un lloc concret, podem ser flexibles. Entre els dos i tres anys molts infants perdren sovint el control i la immediatesa és important per calmar-se. En aquest sentit podem improvitzar racons de pensar a qualsevol lloc, fins i tot en mig del carrer. Es tracta d'aturar-se un moment per calmar-se i seguir. Es pot fer tot el procés de forma més breu i acordar que a casa es tornarà a parlar més tranquil·lament del tema. 

Tot i que com hem dit el primer objectiu d'aquesta estratègia sigui millorar la conducta i el control emocional en infants petits, cal repetir també que no és un càstig sinó un primer pas cap a una actitud reflexiva cap a les dificultats en general que ens ha d'acompanyar tota la vida. És interessant que mostrem als infants que nosaltres també dediquem temps per pensar en les coses que hem de resoldre i que ho fem de forma tranquil·la i positiva. 

Un com més emmarcaríem l'estratègia en el marc de l'educació lenta. 

Practiquem la comunicació assertiva

L'educació emocional té una vessant intrapersonal i una d'interpersonal. En l'educació d'aquesta intel·ligència interpersonal l'empatia, la competència social i la comunicació assertiva són elements clau.

Què és l'assertivitat? Quina paraulota, oi? Doncs ara veureu que la comunicació assertiva té molts avantatges que ens fan més competents socialment i  ens donen benestar emocional.

L'assertivitat és la forma d'expresar-se equilibrada, ni agressiva ni passiva. Les persones assertives fan valdre els seus drets, expressen el que pensen encara que altres persones pensin el contrari. Són persones amb bona autoestima, no se senten superiors ni inferiors i es respecten a ells mateixos i als altres.

La comunicació assertiva és l'equilibrada i la que hem de promoure, però per entendre-la millor la compararem amb els dos estils comunicatius que estan als extrems.

Comunicació agressiva. Sol comportar un to de veu alt, l'utilitza la gent que per defensar els seus drets no respespecta els altres. Sota aquesta comunicació ferotge s'amaga sovint baixa autoestima, ansietat...

Comunicació passiva. Persones que defugen defensar les seves opinions  per por a l'enfrontament. Solen parlar en veu baixa. Tenen respecte pels altres però no per si mateixos. També hi ha baixa autoestima en aquest tipus de comunicació.

Anem a posar un exemple:

Un pare molt enfadat s'acosta a la mestra a la fila i li diu:
- Si tornes a castigar el meu fill et denunciaré. Ja he parlat amb la directora. Ell no ha fet res i sempre li doneu les culpes de tot... (afegiu el que volgueu...)

Una resposta assertiva:
- Bon dia Sr. X. Ara no és un bon moment per parlar, però m'alegro que hagi vingut perquè jo també volia parlar amb vostè. En Y darrerament està més nerviós de l'habitual i  ha picat als companys diverses vegades. Hauríem de treballar conjuntament perquè vostè i jo volem el mateix per l'Y, que sigui feliç i aprengui molt, oi? Haurem de quedar més tranquil·lament...

Només és un exemple. Benvolguts pares i mares no he posat l'exemple en un excés de corporativisme, també en podríem trobar a la inversa, però tot i que hem de promoure la comunicació assertiva per tothom (aquest és l'objectiu del post) cal reclamar-la sobretot als professionals, per el benestar de tots.

La comunicació assertiva s'ha de practicar sempre: amb els veïns amb els fills, amb tothom! Ja veureu com cada vegada us expressareu millor, aprendreu coses i canviareu junt amb els altres.

Els missatges assertius solen ser més llargs, però molt més bonics i respectuosos.

No digueu als nens:
- Calla!
És molt millor:
.- Podries estar un moment en silenci mentre parlo per telèfon? De seguida parlem i m'ho podràs explicar millor. :)

Tingueu sempre a punt una resposta assertiva i si pel que sigui no és així, no passa res. Reflexioneu i l'andemà corregiu el missatge: si vau estar agressius us disculpeu i argumenteu, si vau estar passius respireu i argumenteu.

Expressant-nos creixerem!

Els animals, els infants i l'educació

Des del meu punt de vista, estimar els animals, és una forma més d'estimar i de ser humans, que complementa i no exclou cap de les altres. De fet, l'ésser humà (malgrat ens sabem culpables de molts mals cap als animals i la natura en general), en el nostre afany de comunicació, som els éssers vius que ens relacionem a més espècies diferents.

En l'educació hem utilitzat animals per teràpies concretes: amb cavalls, amb dofins i evidentment gossos. La relació amb animals pot complementar i estimular la comunicació amb persones amb determinats transtorns o discapacitats (són ben coneguts els gossos pigall).

A les aules també hem tingut hàmsters, per exemple, per treballar la reproducció i com a animals de companyia.

En general, molts infants es senten fascinats per conèixer el món animal i sovint demanen a casa de tenir animals de companyia.

Tant si volem tenir un animal, dos, tres o cap, aquest sempre serà un bon tema per a reflexionar, verbalitzar i anticipar possibles aconteixements.

Acollir un animal és una gran responsabilitat i requeix molta reflexió per totes les parts. Encara que estiguem ben convençuts (com adults) d'acollir-ne un, és important pensar-s'ho bé molts dies: informar-se bé de quin és l'animal que més s'adapta a les nostres necessitats i possibilitats de tenir-ne cura. No es tracta d'una conversa d'un dia. És interessant consultar llibres i altres fonts com internet sobre les característiques dels animals pels quals ens sentim atrets i iniciar així als nostres fills a la cerca i a la lectura fent-ho.

Sovint explico l'anècdota que la meva filla quan anava al pavulari em va comentar la mestra que mirava cada dia un llibre sobre conills. I un dia la nena em diu: "Sí, m'agradaria tenir un conill i ja sé que mengen "plantaga"." Plantaga? Ah! Plantatge! Deia el llibre. "També roseguen fenc." Admirada de la seva descodifcació precoç motivada per l'estímul de saber coses sobre els conills va arribar a casa la Fulla, una conilleta nana grisa.

Per altra banda, si tenim claríssim que no podem i/o volem tenir un animal, així ho verbalitzarem als nostres fills explicant les incompatibilitats, que poden ser moltes, ja que com hem dit, tenir un animal és una gran responsabilitat. Ho farem de manera clara i raonada. Si la incompatibilitat que tenim però és que no ens agraden els animals, també ho expressarem clarament, tot i això, intentant no transmetre les nostres "pors" als infants i parlant sempre amb respecte cap a tots els éssers vius.

Si finalment heu decidit ampliar la família amb un membre d'una altra espècie malgrat tingui una alimentació diferent, s'ha de vacunar, potser treure a passejar o potser deixi anar pèl: GAUDIU-LO I ESTIMEU-LO!

"Es pot mesurar el grau d'educació de les persones per la manera com tracten els animals."
Berthold Auerbach

L'Infant Feliç. No em donis tot el que demano.

La Carta d'un fill/a a tots els pares i mares és certament un document molt bonic que dóna pautes molt interessants a les famílies per a posar límits i relacionar-se amb els infants i joves en general.

La primera pauta diu:
"No em donis tot el que demano. De vegades només demano per veure fins on puc arribar."

Aquesta primera és molt adequada a les dates que vénen pel que fa a regals i objectes materials. Val a dir però, que les demandes poden ser de qualsevol tipus i que hem d'actuar exactament igual.

Davant de la demanda que sigui, escoltarem a l'infant o jove amb respecte, el deixarem argumentar els motius de la seva demanda, reflexionarem i decidirem.

En moments com aquests, als volts de Nadal, és possible que infants i joves demanin coses innecessaries o que no els volem ni podem donar. Sovint demanen pels imputs mediatics, per la pressió del grup d'iguals (més en els adolescents)...

No hem de defugir mai un NO amb la conseqüent argumentació, pausada i serena. Si ho fem així estarem actuant amb un estil educatiu constructivista.

Cada vegada que hem de donar un NO al nostre fill, no ho hem de veure com un enfrontament, sinó com la oportunitat d'argumentar, reflexionar, debatre i compartir amb una persona molt important a les nostres vides que haurà de madurar i prendre decisions en un futur.

Posem un exemple.

Un adolescent demana una "tablet" aquest Nadal perquè és "molt guay" i els seus amics ja la tenen. Nosaltres pensem que és innecessària i una despesa excessiva.

(Consti que m'encanten els ginys tecnològics i els considero una joguina molt educativa afavoridora de la creativitat i l'alfabetització tecnològica, però també crec que se'n fa un abús a nivell de consum i cal fer reflexionar als adolescents.
Dir també, que si estem totalment convençuts que volem la "tablet" o el que sigui, evidentment que la comprarem. Només és per posar un exemple amb un giny d'actualitat.)

Arguments que li donem, per exemple:
- Tenim dues teles, dos ordinadors, smartphones, la wii... No veiem cap funció/utilitat nova que aporti la tauleta.
- Dediquem molta estona amb els aparells que ja tenim i de vegades ens queixem que ens manca temps per altres coses.
- Representa una despesa important. A casa prioritzem que tinguem tots les coses necessàries (material escolar i extraescolar, roba...) a punt i d'una qualitat edequada per treballar bé. Reflexionar sobre el necessari i l'innecessari.
- El grup d'iguals. Parlar explicitament sobre la importància dels iguals (amics, companys) amb les persones, sobretot en els joves, el fet que això té aspectes positius i negatius i és important saber-ho...
- I molts altres arguments que ens semblin...

Evidentment només és un exemple per posar paraules a com podríem actuar. En aquest cas amb un adolescent podríem discutir però si hem anat argumentant els NO al llarg dels anys, el diàleg serà molt més fàcil perquè ja el tindrem per mà i sabrà que les nostres decisions són fermes.
Amb infants més petits de 2 o 3 anys davant d'un NO es poden donar, de vegades, les típiques "rabietes". Cal conservar sempre la calma i el somriure davant d'aquestes situacions i no cal dir que el que és més important que conservem és la fermesa de la nostra decisió que farà que en un futur no es repeteixi la conducta desmesurada.

"A vegades només demano per veure fins on puc arribar."

És cert. El pares són els referents dels infants i aquests esperen dels adults decisions fermes i segures. De vegades només demanen i desitgen un NO que els doni seguretat, que els demostri que l'adult té les coses clares, porta les regnes i si a més els dona arguments, l'estimaran i l'admiraran encara més.

No tingueu por doncs, de dir que NO als infants i joves, quan hagi de ser així.

Per altra banda, feu-los sentir que tenen el que necessiten, que sou i han de ser generosos en tots els sentits. Un article deia l'altre dia que ens fa molt més feliços regalar que rebre regals i certament és així. Que si demanem bé obtenim més coses. Que no cal demanar-ho tot, que cal confiar en les boniques sorpreses i creure una mica en la màgia... I nosaltres vetlllarem perquè aquesta màgia hi sigui...

I tornant al Nadal. Una vegada vaig trobar la dependenta d'una botiga de joguines comprant entrades pel Circ Cric (que de vegades ve a Girona per aquestes dates) pels seus fills com a regal de Reis. Em va fer gràcia que justament ella (que ven joguines) pensés en regalar una experència. Regaleu-los experiències: circ, teatre, cinema, un dia a la muntanya... És molt probable que d'aquí a 20 anys ho recordin amb més il·lusió que d'altres objectes materials. I a més no són sexistes i les podem fer tots junts.

I sobretot, sobretot regaleu petons, abraçades, somriures, paraules boniques...

"Ningú és tan pobre que no pugui regalar un somriure, ni tant ric que no el necessiti."

(Greu oblit. I regaleu llibres pel temps de lectura a l'escola i a casa. ;)  )