Tinc sort!

Ken Robinson diu que les persones que han trobat el seu Element o lloc on convergeixen les seves capacitats en un espai de creació, es solen definir com a afortunades.

Aquestes persones treballen i viuen en un espai d'aprenentatge i creació constants que els fa sentir que tenen sort. Dic treballen i viuen perquè sovint el treball i la vida es barregen i són la mateixa cosa. Evidentment que el seu treball té horaris i agendes i calendaris i tasques diverses, no només creatives, però en conjunt gaudeixen d'aquesta amalgama de treball, vida, aprenentatge i creixement personal que els/ens proporcionen un gaudi que els/ens fa dir: "tinc sort!".

La sort però, com han determinat molts psicòlegs en els seus estudis, depèn més de l'actitud que de forces sobrenaturals. Davant uns fets quotidians podem sentir-nos d'una o altra manera segons quina sigui la nostra actitud.  Aquesta actitud també ens permetrà veure més o menys possibilitats al nostre entorn i reaccionar-hi d'una forma creativa. Estar atents a la intuïció i no només a la raó o convertir la mala sort en bona són altres factors importants.

Aquest lloc que Robinson anomema l'Element i que ens fa sentir afortunats pot ser molt divers i no lineal. De vegades ens sembla que hem de ser cridats de forma epifànica a una sola tasca quan normalment la creativitat es troba en les connexions i els pons entre els diferents elements que conformen les nostres capacitats i poden ser tan dispars com puguem imaginar.

No us vull avorrir explicant-vos la meva vida, però sí que us vull dir que TINC SORT!

M'agrada l'Educació perquè és per mi un espai únic de creació, en ella hi conflueixen múltiples tasques que en un moment donat he pogut desenvolupar. Sóc mare i he fet docència directa a pràcticament tots els nivells educatius, presencial i telemàtica, he pintat, he retallat, he plantat gira-sols, he jugat a futbol, he cantat, he portat una coral, he fet viatges i excursions, he escrit, he llegit, he fet pàgines web, he coordinat projectes i he participat en d'altres, he treballat sola i amb companys i equips extraordinaris, he reflexionat i he actuat, he superat reptes i he fracassat en d'altres... he fet tantes coses... però el millor de tot, és que no me'n canso mai, perquè sempre hi puc aprendre més i més sobre coses tan diverses...

Per sort ;), no sóc l'única que té aquesta percepció en el món de l'Educació, o sigui que:

TINC SORT!
TENIM SORT!

Altres posts relacionats:
El valor de l'avorriment.
El temps dels genis.
La ment creativa
Interdisciplinarietat
L'art per educar les emocions i la creativitat.

El racó de pensar

Una estratègia per millorar el comportament i establir límits, sobretot amb infants petits és utilitzar el conegut "racó de pensar".

Quan un infant té una conducta desmesurada, tipus "rabieta", és adequat  posar-lo per un temps definit (3 minuts, per exemple) al "racó de pensar". 

Vull fer un aclariment: estar-se al "Racó de pensar" no és una forma de castigar els infants, sinó que és una estratègia per trobar la calma, identificar emocions, reflexionar... i així ho hem de verbalitzar als infants. 

Si la conducta sobre la que cal reflexionar ha estat desmesurada (picar a un altre nen, per exemple) i considerem que cal aplicar un càstig així li farem saber a l'infant. Un càstig podria ser no mirar la televisió en tot el dia d'avui o no menjar aquelles llaminadures que t'ha donat l'àvia fins demà... 

Després d'estar-se aquest temps al "Racó", cal parlar amb l'infant, ajudar-lo a desembolicar les emocions, les conductes i les posteriors reflexions. Cal dir que està en un procés de fer aquest aprenentatge emocional i que moltes vegades no sabra dir el perquè. Cal dir-li que no passa res si no ho sap, però que està bé que hi pensi. Cal verbalitzar-li que no sempre podem identificar clarament tot el que ens passa, però que perdre el control no és bo i que pensem perquè cada vegada ens passi menys. No cal dir, que nosaltres hem de mantenir també aquest control amb una actitud serena i amorosa. 

El "racó de pensar" no cal que sigui un lloc concret, podem ser flexibles. Entre els dos i tres anys molts infants perdren sovint el control i la immediatesa és important per calmar-se. En aquest sentit podem improvitzar racons de pensar a qualsevol lloc, fins i tot en mig del carrer. Es tracta d'aturar-se un moment per calmar-se i seguir. Es pot fer tot el procés de forma més breu i acordar que a casa es tornarà a parlar més tranquil·lament del tema. 

Tot i que com hem dit el primer objectiu d'aquesta estratègia sigui millorar la conducta i el control emocional en infants petits, cal repetir també que no és un càstig sinó un primer pas cap a una actitud reflexiva cap a les dificultats en general que ens ha d'acompanyar tota la vida. És interessant que mostrem als infants que nosaltres també dediquem temps per pensar en les coses que hem de resoldre i que ho fem de forma tranquil·la i positiva. 

Un com més emmarcaríem l'estratègia en el marc de l'educació lenta. 

Tolerància a la frustració

Sovint veiem infants amb baixa tolerància a la frustració. 

Expectatives no complides, no consecució de metes... i molts altres factors poden fer portar a sentiments de frustració a infants o joves.

La manera com reaccionem els adults davant un fet frustrant serà clau i determinant a l'hora d'ajudar als infants a gestionar en un futur situacions més o menys frustrants, o sigui, a transformar granets de sorra en perles.

Anem a posar un senzill exemple del dia a dia.
Havíem comentat que aniríem a fer una excursió i ho teníem tot a punt per fer-la i finalment les previsions del temps recomanen no fer-la.

En situacions així he vist pares i mares que senten preocupació per explicar el canvi als seus fills.
Aquest entrebanc o situació de canvi es pot considerar lleu si la comparem amb la mort d'una mascota o la separació dels pares... Tot i això he vist pares i mares angoixats en situacions semblants.

Aquesta preocupació dels adults cap a l'infant de vegades es transmet amb sobreprotecció, petits enganys o suposades i inadequades compensacions.

En algun altre post mirarem de parlar amb més detall de conductes sobreprotectores. Aquestes conductes per part dels adults no fomenten l'autonomia i ajuden a crear persones insegures, amb baix nivell d'autoestima i sovint amb conductes agressives (nens enfadats, rabietes, provocacions...)

Davant un fet frustrant cal acceptar el canvi i pensar que l'èxit es construeix sobre molts fracassos. Com a adults no amagarem el fet ni els seus detalls i ens mostrarem calmats i no cantrariats... Es important transmetre aquesta actitud de calma als infants.

Davant d'un fet frustrant cal doncs adoptar conductes constructives i no agressives ni regressives.
En el cas del canvi de plans que exposàvem podem buscar idees de forma divertida per passar un cap de setmana de relax a casa... Es important donar responsabilitat als infants i implicar-los. Es important també transmetre'ls que és més important l'actitut que adoptem davant la vida que les ciscumstàncies en sí mateixes. Perquè les circumstàncies no les podem canviar, l'actitud, sí.

"No sempre les coses surten con nosaltres volem, de vegades surten millor."

Us deixo l'enllaç d'un treball sobre el tema per si hi voleu aprofundir:

La tolerància a la frustració. Com ajudar a transformar els granets de sorra en perles.

L'infant feliç. Els premis i el reforç positiu.

És ben sabut que els premis o reforç positiu són molt més eficaços a l'hora d'educar que els càstigs (tot i que aquests de vegades també són necessaris com a eines d'autocontrol de la conducta).

Avui però vull parlar una mica dels premis i el reforç positiu perquè no sempre s'utilitza de la manera més adequada.

En primer lloc dir que quan parlem de premis i reforç positiu parlem de molt més que de regals o d'objectes materials. Parlem d'estímuls que reforcen les conductes que volem en els infants. Aquest reforç positiu implica acceptació de la conducta i estimació.

Aquests estímuls més que fets puntuals s'han d'integrar en la nostra actitud cap als infants en forma de paraules amables, lloances, paraules d'encoratjament i confiança per desenvolupar tasques noves o complicades, expressions d'afecte i estimació, abraçades, gestos de confiança... i molt més.

Per altra banda, de tant en tant i com a mostra de que van les coses bé o també per fer més conscients processos de millora de conducta es poden premiar conductes que responen a una millora en aspectes diversos: de bon comportament, de rendiment acadèmic, d'autocontrol d'emocions...
En aquest punt els adults hauríem de mirar de buscar un premi que sapiguem que farà feliç l'infant (perquè sabem que és quelcom que desitja o que li agrada molt), que es correspongui al grau de dificultat que considerem a la nova conducta o tasca i tant bon punt trobem indicis positius, treure'ns, com un mag de la màniga, la bona sorpresa i reforç positiu.

Anem a posar un exemple:

Volem que un nen faci els deures de forma autònoma i responsable (demanant ajuda si cal) però assumint plenament la seva responsabilitat. Primer li expliquem que volem millorar aquest aspecte, li verbalitzem i li anticipem que ha de ser conscient que això és important pel seu rendiment i que li donem aquesta tasca. Ens podem posar un termini i utilitzar si ens sembla necessari algun sistema de control com posar un gomet al calendari... Si al llarg de la setmana o quinzena observem millores o fins i tot abans podem donar espontàniament un premi: "Ostres. Estic tan contenta que vas tan bé amb el que ens hem proposat que avui quan he passat per la botiga he pensat en comprarte aquesta baldufa que ens miràvem l'altre dia."  (I havíem dit NO)

Si ens fixem en l'exemple veurem que el premi no és una recompensa, ni un intercanvi ni un "soborn". És una sorpresa inesperada, pensada amb estimació. És així com cal fer servir els premis. No seria, al meu entendre, adequat dir "et compraré la baldufa si fas els deures tres dies".

Després de donar un premi material (com el de l'exemple) és possible que l'infant ens vulgui portar a negociacions d'intercanvi o recompensa com hem dit. Del tipus: "i si l'altra setmana també ho faig bé em compraràs l'altra joguina?". Ha de quedar clar que la seva obligació és fer els deures, portar-se bé o el que sigui, sense premis i que els premis són inesperats i controlats exclusivament pels adults.

Val a dir per altra banda que podem prometre premis, experiències als infants o fer negociacions del tipus: "D'acord, quan anem a Palafrugell anirem a la pista de gel com vam dir." Com adults hem de complir les promeses i ser ferms també amb el que prometem, però aquest és un altre tema.

En aquest post hem posat exemples de la vida familiar però val a dir que el reforç positiu i les expectatives positives són exactament igual d'importants a casa que a l'escola. Cal que pares i mestres encoratgin als infants a millorar tot donant-los les eines necessàries per fer-ho. És molt important també tenir expectatives positives en els processos de millora, objectivar-los i viure'ls amb fermesa i alegria.

"Si penses que pots, tens raó. Si penses que no pots, també."