La recerca com a metodologia

Com ja he comentat en altres posts, el mètode científic amb totes les seves variants i flexibilitzacions em sembla segurament el mètode més adequat per avançar, aprendre, autodirigir-se, implicar-se, participar, motivar-se...

De fet, l'aprenentatge al llarg de la vida i els processos "just in time" tenen molt de recerques autodidactes amplificades en la Societat del Coneixement.

El pedagog Decroly ja ens feia una proposta metodològica per treballar a partir de centres d'interès i projectes de recerca. Al meu entendre i en termes generals, crec que l'aplicació d'aquesta metodologia amb una certa rigidesa han desanimat alguns docents i d'altres no s'han sentit còmodes amb aquest canvi de rol.

Treballar a partir de la recerca implica un canvi de rol del docent que no podrà controlar els continguts que es treballaran ja que aquests aniran agafant cos conforme avanci la recerca i segons quins siguin els interessos dels alumnes.

Seguint amb els alumnes, em sembla excel·lent el treball de recerca que fan els alumnes de batxillerat que en molts casos són gairebé petites tesines. Llàstima però que hàgim d'esperar al batxillerat per treballar amb aquesta metodologia.

Ens costa perdre el rol d'experts en continguts i nosaltres tampoc hem estat formats amb aquestes metodologies i al treball en equip i aquest canvi de xip ens demana adaptacions en molts sentits.

Als assessors ens passa exactament el mateix. Passar d'un assessorament expert a un de dinamitzador, d'amic crític, de facilitador, de guia... ens costa.

La metodologia de la pràctica reflexiva, la del grup de dades o la recerca-acció en general, proposa als docents que es trobin més per reflexionar sobre temes pedagògics, per crèixer i aprendre compartint... Al meu entendre, aquestes metodologies suposarien un creixement exponencial del coneixement, però encara ens costa molt canviar aquests processos. A les reunions del professorat els temes de gestió predominen ampliament als de reflexió. Els assessors encara ens sentim més còmodes fent de formadors, donant consells... que gestionant l'ampli bagatge i implicant el professorat en centres que aprenen. Els docents ens hem format molt en continguts i poc en processos i la poca formació que hem tingut en aquest sentit no ha estat vivencial i modelada sinó sobretot teòrica.

Aquest canvi metodològic, si em deixeu que aixampli encara més la mirada, implica un canvi d'organització vertical a un altre de més democràtic i horitzontal. Implica confiar i establir un altre tipus de control i lideratge. 

La recerca és la metodologia líquida per execel·lencia i s'adapta a tots els ritmes d'aprenentatge i tothom hi pot aportar i implicar-se. La meva proposta es basaria en aplicar-la amb flexibilitat, sense por, sabent que en la seva aplicació estem descobrint nous continguts però també nous processos. Sabent que no ho podrem controlar tot però que aquesta és una característica dels processos creatius.

Interdisciplinarietat i canvi metodològic

Un dels aspectes fonamentals per encarar el canvi metodològic, el canvi de continguts i l'actualització en termes generals de la docència als temps líquids que vivim, passa, al meu entendre per la interdisciplinarietat: barreja de matèries i continguts per resoldre un problema, tasca... i abordar els aprenentatges d'una manera més real i integrada a la vida quotidiana.

La frontera entre lletres i ciències cada dia té menys sentit per a les ments curioses i amb afany de divulgació. Com dic sovint tant "humana" i necessària és la física com la filosofia i ambdues es necessiten i es complementen.

Tot i que la classificació ens ha pogut servir per estructurar i comprendre, la jerarquització i/o priorització d'unes o altres disciplines no són bones per al coneixement.

Pel que fa al canvi metodològic la ciència ens ha aportat el seu mètode cintífic, que amb infinites variants i nivells ens pot servir per abordar qualsevol problema, aprenentatge i/o disciplina.

Pel que fa als continguts primer cal una base sòlida amb valors, perquè sinó cap recerca té sentit si no sabem què pretenem, què volem canviar, què volem millorar i què hem de conèixer per millorar-ho. Només implicant-nos posarem emoció a l'aprenentatge i serem creatius.

Un cop inspirats pels valors adequats, i amb un mètode per aprendre, haurem d'anar incorporant eines, haurem de ser competents amb destreses de sempre com la lectura i amb destreses noves com crear un bloc o una aplicació de mòbil... Això no s'atura mai, sempre haurem d'aprendre i ser capaços d'adquirir noves eines i nous coneixements. Com diuen en anglès, la formació ha de ser "just in time".

Ausubel, Vigotsky i altres els pedagogs contructivistes ja ho reclamaven, ara, a més la societat líquida ho exigeix per avançar.

Canvis, canvis... metodològic, continguts, plurilingüísme, estructura familiar... i interdisciplinarietat. Són grans exigències que se'ns plantegen, però també grans oportunitats.

Fixeu-vos en els grans científics i divulgadors... Hi ha molts exemples!

Avui, seguint amb el tema, acabaré amb un poema de David Jou. Els seus poemes científics i intercisciplinaris, m'encanten.

Volia ser astrofísic i casar-me amb una estrella,

volia ser matemàtic i casar-me amb una incògnita,

volia ser geòleg i casar-me amb una falla.

Així: terra endintre, cel enlaire,

sense límits,

cremant amb foc astral!

He abraçat la paraula:

m’he cremat com si abracés una estrella.

He abraçat els nombres:

m’he perdut com en una incògnita.

He abraçat la natura:

m’he trencat com una falla.

I m’he oblidat de voler ser,

de tan feliç com era en l’abraçada.

L'Infant Feliç. La separació dels pares.

Per començar, vull deixar clar que no hi ha res més desitjable que educar els fills cooperant amb una parella escollida on hi hagi amor harmònic i madur.

Per altra banda però m'he decidit a escriure un primer post (el tema és prou complex perquè n'hi hagi molts més) sobre el tema de la separació i/o divorci des pares perquè en el món líquid que vivim, la separació de les parelles amb fills és un canvi d'estructura molt freqüent que vivim (implicats inclosos) amb molts prejudicis que no ens fan cap bé i com és lògic tampoc fan cap bé als infants.

He fet algunes cerques sobre el tema i massa sovint s'enfoca d'una forma força traumàtica i al meu entendre amb alguns consells fora de lloc, fruit dels prejudicis que parlàvem.

És cert, tots els que hem viscut aquest procés de canvi d'estructura ho sabem, que no és fàcil. Hi ha moltes emocions implicades que hem d'aprendre a gestionar, moltes d'elles fruit dels prejudicis que parlàvem, que ens fan embolicar encara més la situació. Com he comentat en altres posts però, aquest procés, com tota crisi, és una oportunitat per revisar-nos com a éssers humans complets i millorar en molts aspectes, inclosa l'educació dels infants.

Si ens mirem la família com a sistema, (un dia us faré una mica de rotllet de la teoria sistèmica), la separació i el divorci són moments en que el sistema familiar es desequilibra temporalment. I els estils educatius es poden diversificar. Cal negociar i gestionar adequadament els processos educatius dels fills en un procés de separació i anar-los revisant de tant en tant, si cal. No és procés fàcil, ja ho hem dit, i de vegades algunes famílies necessiten suports i acompanyament.

El canvi de l'estatus antic al nou porta guanys però també pèrdues i dols a tots els implicats, que són emocions que cal també fer conscients i gestionar.

Amb parella o sense però, al meu entendre la premissa bàsica seria la de la il·lustració: som taronges senceres. Hem de treballar per ser persones lliures i independents econòmica i emocionalment. En aquest sentit, la diversitat, aquest cop d'estructura familiar, fa un cop més les seves aportacions.

Com hem dit, el tema implica moltes emocions i és prou complex com per anar-lo desgranant en futures entrades.

En aquest post voldria donar la idea central de revisar i ser conscients dels nostres prejudicis respecte el tema per tal de viure aquest període de desequilibri del sistema d'una forma positiva i intentant que sigui el més breu possible, amb pocs o cap passos intermedis, evitant i eliminant dependències, pensant també que la vida és canvi i que estem aprenent a ser cada dia més complets com a éssers humans.

De vegades he sentit que s'utilitza el terme en entorns escolars de famílies desestructurades per anomenar a famílies separades o en processos de separació. Dir que aquest terme no és correcte i implicaria prejudici i que com vam dir, l'estructura familiar no implica un estil educatiu concret. Com a professionals de l'educació hem de donar suport a totes les famílies perquè tendeixin a estils educatius més constructivistes i vetllar perquè desapareguin els prejudicis respecte l'estructura i per un treball més complet de la persona.

La resta de gent, començant pels implicats, que coneixem de primera mà el tema, hem de viure aquesta crisi com un gran aprenentatge, traient-nos prejudicis, sentiments de culpa, i altres emocions negatives, tot pensant que cada dia (amb parella o sense) som taronges més senceres que ens relacionem amb maduresa, sent conscients de les nostres emocions i per tant, donant un model correcte als nostres fills.

Ja hem dit que com tot aprenentatge implica canvi i un cop més hem de ser creatius per viure-ho de forma positiva i diferent. Ara que ve Nadal, època de moltes emocions, alguns nens faran cagar el tió a casa el papa, a casa la mama, a casa la xicota del papa...

Sigui com sigui serà un Nadal màgic. No en tinc cap dubte!
Que tingueu molt Bones Festes!


(Autor de la imatge: Joan Turu)