L'Infant Feliç. Estructura familiar - Estil educatiu

En el món líquid que vivim totes les estructures estan en canvi i, com sabem, una de les que ha canviat més i que més afecta les emocions és la família
.
En el món desenvolupat actual l'estructura familiar s'ha diversificat enorment. Continuen existint les famílies patriarcals amb un cap de família masculí, mare i fills, però el seu percentatge és molt menor que temps enrera.

Famílies monoparentals, famílies separades, famílies recostituïdes, famílies de parelles hosexuals, famílies amb un únic fill, famílies nombroses, famílies amb fills adoptats, famílies acollidores... No es tracta de fer un llistat. Simplement volem constatar la diversitat d'estructura que, per bé, és present a la nostra societat i per tant als nostres centres educatius.

Dic per bé, perquè aquesta revisió d'esquemes, aquesta vegada familiars, ens fa reflexionar una vegada més sobre molts aspectes i avançar socialment cap a noves formes de relacionar-nos, que, tot i que siguin noves i hàgim d'anar tantejant, ens fan créixer com a persones i com a societat.

Malgrat que aquests canvis no es puguin obviar, al contrari, i demanin una adaptació suplementària a tots: famílies, centres, alumnes... la primera premisa evident quan parlem d'educació dels infants és que la importància en l'educació familiar no recau en quina sigui la seva estructura sinó en quin sigui l'estil educatiu adoptat.

Resumint-ho molt breument podríem dir que podem distingir tres tipus d'estils educatius famíliars:

- Autoritari. És l'estil més tradicional que associem a la família patriarcal (però que tampoc té perquè correspondre-s'hi) on el cap de família té l'autoritat absoluta i l'excerceix sense qüestionaments.

- "Laisez faire". Per desgràcia força famílies han deixat l'estil autoritari i sense saber posar límits amb la mateixa fermesa que afecte, han optat per aquest estil. Deixar fer als fills i filles els fa sentir perduts. Constantment han d'estar demanant seguretat als adults fent rebequeries diverses i mostrant-se disgustats. En certa manera aquest estil educatiu pot suposar un maltracte cap a l'infant (així ho va definir la UNESCO). De vegades, els adults, angoixats passen del laissez fair a l'autoritari, superats per situacions, que caldria que trobessin pautes per corregir com més aviat millor.

- Constructivista. És l'estil educatiu equilibrat. Posa límits amb fermesa i afecte. L'adult té el control de les decisions i dóna així seguretat a l'infant. L'infant i l'adult però, conversen, negocien, verbalitzen les seves emocions i els respecten mutuament.

Obviament les famílies hauríem de ser conscients d'això i tendir a relacionar-nos amb els infants amb un estil educatiu constructivista. L'infant davant d'un adult que sap on posar el límit se sent segur i tranquil. L'adult dóna autonomia i responsabilitat a l'infant que no tem expressar les seves opinions i demandes, sempre d'una forma reflexiva i responsable. L'Infant però sap que la decisió, sempre raonada i ferma, recau en l'adult. Això el fa sentir segur i li referma la seva autoestima. L'adult es preocupa i li dedica temps i això el fa sentir atès igualment que quan se satisfan altres necessitats bàsiques com l'alimentació o la higiene.

Com dèiem abans cap estructura familiar es correspon a un o altre estil educatiu. El que sí que és cert és que si analitzem la família com a sistema (tal i com ho faria la pedagogia sistèmica) podríem afirmar que així com temps enrera les famílies eren sistemes molt més estàtics en l'estil educatiu que apliquessin, en l'actualitat moltes famílies passen períodes de desequilibri fruit d'aquesta societat líquida amb canvis de domicili, d'escola, de feina dels pares... i també: d'estructura.

Intenarem doncs donar algunes pautes  perquè totes les famílies, sigui quina sigui la seva estructura,  tendeixin cap a estils educatius més constructivistes.

També parlarem ens altres "posts" de suports educatius en processos de canvi d'estructura com poden ser les separacions. Sempre partint de la premisa que aquests canvis d'estructura parteixen de la necessitat de viure més feliços i autònomament i ens fan avançar de forma molt positiva tant personal com socialment, ja que representen sovint, entre altres aspectes, una revisió de rols de gènere.

Què opineu? Quina és la vostra estructura familiar? I el vostre estil educatiu?

L'Educació en l'estat propi

En aquesta societat líquida que configura el nostre present hi ha tants riscos com oportunitats. Les estructures cauen i entre tots i totes n'hem d'anar configurant de noves.

Mentre alguns encara s'aferren a estructures neoliberals, caduques i creadores de desigualtat, al nostre petit país la democràcia il·lusiona les classes mitges i guanyen membres les propostes més socials, transversals i democràtiques. 

La idea de poder configurar entre totes i tots un petit estat propi és en tots els àmbits molt engrescadora. Els més evidents sempre han estat l'econòmic i el cultural, però, al meu entendre, l'educatiu és bàsic en si mateix i també per a la gran importància que pren en repercussió als dos anteriors.

Sí democràticament estem demanant una consulta, democràticament també hem de treballar per tenir un projecte de país en tots els àmbits i al meu entendre, l'educatiu és molt important. L'atac contundent de lleis clarament  retrògrades i neoliberals  al sistema educatiu és un trist exemple de la importància d'aquest. 

Ara mateix, amb el nostre tarannà una mica "cumbaya", els docents som del més reformador del sistema: dels pocs que ens permetem fer vagues ideològiques, que topem a diari contra la pobresa, les noves famílies que estem buscant nous esquemes relacionals, nous continguts, noves eines... Herois i heroïnes de la realitat líquida! Artistes de la innovació i la improvització!

Malgrat totes les dificultats, que no són poques, alguns creiem que tenim una oportunitat històrica de construir democràticament El Ministeri d'Educació de la República Catalana. (Sí, he dit d'Educació i no en va.) No us sembla que és com per arremangar-se?

Els que així ho creiem i ens interessa aquest tema, ens hem començat a preguntar com volem que sigui l'Educació en l'estat propi. 

Els centres, les aules, l'entorn, el suport a les famílies, els recursos, les eines... les lleis...

Aturem-nos un moment als recursos. Sense l'ofec econòmic al que ens sotmet l'estat Espanyol i amb els recursos que generem els propis catalans, no us sembla que es podria invertir molt més en un Sistema Educatiu Nacional propi? Però, i ara mirant endins, no us sembla que el pressupost destinat a concertar centres d'elit, es podria distribuir d'altra manera? Beques de menjador, atenció a la diversitat... només són idees...
Segurament tenim models en països del nord d'Europa, que són capdavanters en inversió educativa i social, en general.
I no us sembla que per tal de configurar el model social que volem, hauríem de poder dedicir del tot el nostre currículum educatiu? 

És un tema de molta amplada i per tant requereix que hi siguem tots. No podem deixar-lo sols en mans dels polítics, ni tant sols dels educadors. Si som demòcrates, polítics i educadors en som tots. 

Tenim molta feina i al meu entendre no podem deixar-la per "després". Aquesta feina ja l'hem començada i l'hem de seguir amb una doble finalitat: la d'anar reflexionant i configurant la millor opció educativa per la societat del nostre petit país i per seguir empenyent cap a aquesta consulta que ja ha de ser imminent.

Aquest fill tampoc el deixarem. Seguirem parlant de l'educació en l'estat propi. Què us sembla si ho fem junts?

Tenim molta feina!

L'Infant Feliç. Anticipació i verbalització eines per al benestar emocional dels infants.

Totes les persones quan sabem per avançat què s'espera de nosaltres, ens sentim més segurs i podem planificar com podem portar a terme la tasca o objectiu.

Tant en l'àmbit escolar com en el familiar l'anticipació junt amb la verbalització són claus a l'hora d'educar.

Posarem, per començar, un exemple en l'àmbit de l'educació familiar dels més petits:

L'altre dia estava a la biblioteca i una mare amb el seu fill d'entre dos i tres anys va entrar amb el cotxet. Hi havia cua per retornar el llibre que portava a la bibliotecària i el nen s'enfadava perquè volia baixar del cotxet i la mare s'enfadava perquè el nen cridava... i així anar fent... En aquest cas l'anticipació hauria consistit en que la mare, abans d'entrar a la biblioteca, s'hagués ajupit davant del cotxet i hagués dit quelcom així a l'infant:

- Ara entrarem a una biblioteca perquè la mare ha de tornar un llibre. A les biblioteques la gent llegeix i per això és  important estar-hi en silenci. Avui ens hi estarem poca estona perquè només volem tornar el llibre, per això no et baixaré del cotxet. Un altre dia, podem estar-nos-hi més estona i podràs mirar contes i fins i tot emportar-te'n algun a casa com faig jo... 

Amb aquesta verbalització es dona responsabilitat a l'infant i a l'hora se l'estimula a observar tot el que se li ha explicat de la biblioteca amb la qual cosa ja no estarà tant avorrit mentre facin cua. Si el temps d'espera és massa llarg segurament es dirigirà a la seva mare dient quelcom com: - Mama, has dit que era poca estona, en comptes de fer sorolls tipus rabieta. També l'adult pot fer una mirada còmplice a l'infant o ajupir-se novament dient fluixet que pensava que seria més curta l'espera...

L'estona d'espera i observació segurament portarà a l'infant a fer preguntes a la mare al sortir de la biblioteca i s'enriquirà el llenguatge del nen a més de dotar-lo d'autonomia i més responsabilitat en vers la seva conducta.

 Un infant que sap on va, perquè hi va, quanta estona més o menys durarà una activitat... és un infant que es mostrarà molt més relaxat, interessat i obert a la descoberta.

Seguint amb l'exemple. Si al sortir de la biblioteca i tot ha anat més o menys bé, l'adult es torna a dirigir a l'infant i li diu quelcom així:
- T'has portat molt bé a la biblioteca. Ja veig que ets un noi gran i puc anar a tot arreu amb tu. Que bé!
Ara l'adult dóna un reforç positiu a la conducta a més de valorar que s'ha complert la tasca.

Un infant que veu un adult que li parla amb estima i fermesa i sap el que s'espera d'ell, serà novament un infant amb més benestar emocional.

Més endavant en altres posts posarem exemples i eines per a l'anticipació a altres nivells i àmbits, no només el familiar. Com acostumo a dir en l'àmbit docent, el programa d'una assignatura universitària o l'índex d'un llibre són també anticipacions i aproximacions generals a la realitat. Veurem també en el proper "post" metodologies d'aula que apliquen explicitament l'anticipació.

Crec que en tots els àmbits hem de ser més concients de la importància de l'anticipació i la verbalització en aquestes activitats qüotidianes. Per tant, ambdues són eines clau per al benestar emocional i l'adquisició de nous aprenentatges.

En seguirem parlant...

Si ho desitgeu, des d'ara, a través dels comentaris...

L'Infant Feliç. Carta d'un fill/a a tots els pares i mares

La imatge és la Carta d'un filla/a a tots els pares i mares. Fa uns anys que vam donar format a aquest bonic text (d'una fotocòpia arrugada) que dóna pautes i consells per a l'educació familiar. En desconec l'autor/a. L'he buscat per internet i tot i que el text apareix en diversos llocs, enlloc se'n cita l'autoria. Si la coneixeu, us agrairé la ressenya. Si voleu la carta en PDF em feu un correu i us l'enviaré.
Espero que us agradi.

Afegiríeu o treuríeu algun consell/suggeriment de la carta?

Canvi metodològic

En un primer moment vaig pensar en  titular la part més dedicada a la docència d'aquest bloc, "canvi metodològic", perquè penso que és un dels temes centrals de l'educació en l'àmbit docent i al que molts de nosaltres hem dedicat la major part del nostre treball. Tot i que hi ha hagut importants millores, el canvi que alguns voldríem és encara lluny d'establir-se de forma general a les aules.

Ho hem dit de mil maneres:

Des de la psicologia hem parlat de "l'aprendre a aprendre" i l'autoregulació de l'aprenentatge al llarg de la vida (long live learning).

Hem parlat de posar l'alumne al centre del procés d'ensenyamen-aprenentatge.

Hem impulsat tècniques de treball per projectes on la recerca, més o menys guiada, era la base de processos d'aprenentatge més autònoms.

Ho hem intentat des del treball cooperatiu amb totes les seves variants.

Hem proposat també l'ensenyar a pensar acostant-nos a la filosofia i al fer-se preguntes.

Les activitats on-line de base constructivista: wikis, webquests, blocs... també hi han posat el seu granet de sorra.

Aules virtuals, pissarres digitals, moodles, el projecte 1x1 (projecte que dotava als centres de secundària que en formaven part d'un ordinador per alumne) ... noves maneres d'acostar-se al desitjat canvi metodològic que tampoc han arrelat com volíem...

Actualment treballo assessorant en el Pla ILEC (d'Impuls a la Lectura) i apostem per un aprenentatge de les estratègies de lectura des de la perspectiva de l'alumne. I tot i que els que hi som en gaudim, queda encara lluny de generalitzar-se.

Els documents d'identificació i desplegament de les Competències Bàsiques, al meu entendre, intenten novament que fem aquest gir metodològic (que evidentment, afecta als continguts) des de la perpectiva competencial i interdisciplinària, i un cop més es tracta d'un apropament molt tímid al tema.

I segur que em deixo tantes altres propostes engrescadores, que de ben segur han estat portades a terme per alguns docents de forma aïllada i innovadora en el seu conntext. Segur que a tots els centres hi ha excel·lents professionals que comencen per tenir un lligam emocional amb l'alumnat i segueixen ensenyant i innovant i fent de l'educació un art.

Però per altra banda, i sense dades ni percentatges, crec que no m'equivoco si dic que aquesta cantarella encara és present a massa aules:

- Obriu el llibre a la pàgina 34 i feu l'u, el dos, el tres, el quatre, el cinc i el sis. Bé, el sis no, deixeu-lo, que diu "parleu amb el company"... ;)

Els que estem en actiu, no hem viscut aquella escola del temps de la República i les referències que en tenim potser són productes idealitzats del món del cinema on els nens i nenes teníen contacte amb la natura i les papallones els feinen llengots amb l'espiritrompa. Alguns pensem, que potser ens calen noves repúbliques, i polítiques més humanes que s'acostin altra cop a les persones i a la natura i potser deixarem de consumir llibres de text sense tanta avidesa i repartirem el gust per la lectura i la cultura en més diversitat de produccions. Potser, encara que ens faci por de reconèixer-ho, un cop més, tot és qüestió d'ideologia. O potser no...

De tota manera, com que els que esteu enxarxats i llegiu blocs sou uns artistes, us animo a compartir als comentaris les vostres idees per al canvi metodològic.

No sigueu tímids! ;)

L'Infant feliç

Com a docents, psicopedagogs, polítics... mirem d'aplicar nous recursos i metodologies amb més o menys encert i necessitat... Tenim molt camí per anar treballant i aprenent en tots els àmbits: TIC, metodològic, i un llarg etcètere que és el nostre dia a dia i que no hem d'oblidar ni deixar de banda.

Però els arbres ens han de deixar veure el bosc, i molts pensem que a banda de tota la tècnica educativa, la clau de tot plegat rau en les emocions.

Les estadíques ens diuen que tenim al voltant d'un 5% d'alumnes amb necessitats educatives especials greus i permanents. Per altra banda però, tenim d'un 20% a un 30% de fracàs escolar segons matèries i competències bàsiques: lectura, escriptura, competència matemàtica... A més a més, sovint veiem nens desmotivats, enfadats, tristos... arrossegant emocions negatives, per resumir.

El treball educatiu, com sabem, va molt més enllà de l'escola i alguns pensem que s'hauria d'invertir molt més en educació en tots els àmbits: l'escolar, però també en l'entorn i les famílies (seguint models de països petits mirant cap al nord).

L'Infant Feliç obre una secció en aquest bloc dedicada especialment a les famílies. Parteix de la hipòtesi que l'equilibri i el benestar emocional dels infants els permetrà estar oberts i creatius als aprenentatges escolars i extraescolars.

Si ens plantegem, com a entrades anteriors, sobre les finalitats de l'educació avui escollirem la resposta del pedagog Francesco Tonucci que contundentment afirma que la finalitat primera hauria de ser: SER FELIÇOS.

Per aconseguir aquesta fita, de tenir infants més feliços i equlibrats i per tant amb més bon rendiment acadèmic, la implicació i la conducta relacional dels pares i mares és clau. També la dels docents evidentment, tant en l'acomapanyament de l'infant com també, en la mesura del possible, a les famílies tot treballant en equip.

Aquesta secció doncs, intentarà donar pautes a famílies i també a educadors per tenir infants més feliços i alegres i per tant més receptius i creatius a nous aprenentatges. 

En un món on la família patriarcal està, per bé desapareixent, no ens cal tant mirar als nous models d'estructura que poden ser molt diversos com bé sabem i fer-ho més en els estils educatius perquè aquests siguin més constructistes, o sigui, ni autoritaris ni "laissez fair". Aquest tema però, el deixem per un nou post.

Us animem també a interactuar i a fer xarxa tot compartint comentaris en aquest bloc  i/o a contactar si ho desitgeu.

I ja sabeu que...

"Per educar un infant cal tota la tribu"

Dijous faré vaga

Quan vaig crear el bloc  pensava que, sense perdre de vista les finalitats socials de l'educació, parlaria de temes tècnics bàsicament. No m'imaginava que a la segona entrada ja estaríem de vaga!

I és que en aquest món líquid hi ha tendències molt preocupants en relació a l'educació i l'escletxa entre els que poden pagar els seus itineraris educatius (en els que alguns d'ells fins i tot apostarien per la desescolarització)  i els que queden tan sols com a usuaris d'una educació sotmesa a lleis obsoletes i a retallades que ja són escapçades: sense atenció a la diversitat, sense extraescolars, sense internet, sense...

A Catalunya som plenament conscients de com un model educatiu pot cohesionar la societat i el primer atac de la LOMCE que se'ns va fer evident va ser contra el model lingüístic, però a més del lingüístic hi ha molts altres perills darrera les lleis educatives que se'ns plantegen. Tornant a Bauman: "Creem consumidors o ciutadans democràtics?". Parlar de les finalitats de l'educació certament pot sonar una mica abstracte, però al meu entendre és el "perquè de tot plegat".

Ara mateix, crec que som molts els que pensem que amb la Independència de Catalunya podrem construir un nou Estat entre tots i totes, pensant bé com volem viure i treballar. Com configurem l'educació és bàsic en tot aquest procés. Ara que que hem sortit al cárrer a fer la Via Catalana de forma massiva, ens hem de creure més que mai això de la DEMOCRÀCIA. És cert que ens costa, que no hi hem estat educats, que ens fa una mica de vergonya posar-nos expressar les nostres reflexions. "Qui sóc jo per escriure aquest bloc?" penso sovint... Doncs, una ciutadana més, que espera interactuar democràticament i seguir fent camí com qualsevol altre. Es tracta d'això, que no cal ser ningú especial per participar i interactuar. Ens hem de creure això de la riquesa de la diversitat i senzillament, en la mesura que poguem, ser-hi...

Bé, m'estic enrotllant... quan he començat us volia dir, més enllà de totes les raons socials obvies que trobareu més ben explicades a qualsevol sindicat, algunes de les raons personals de perquè faig vaga dijous.

No pretenc convèncer ningú només posar en veu alta algunes de les reflexions entorn a fer vaga que remenem dies abans d'una convocatòria.

Faré vaga en primer lloc perquè puc fer-ne sense massa mèrits. No m'hi va la feina com en altres sectors ni seré malvista per excercir aquest dret. De la mateixa manera els que no en fan s'estaran als seus llocs de treball i seran plenament respectades les seves decisions. Aquests obvietats formen part de la democràcia i caldrien que s'extenguessin en altres sectors on, per desgràcia, no hi ha tanta llibertat d'expressió.

Tot i que econòmicament cada dia som més "pobres" i la part del sou que em treuran certament em dol, si em comparo amb els companys i companyes de les Balears, el meu dia de vaga té poc mèrit també en aquest sentit i la meva economia no es veurà greument afectada. Podré consumir una mica menys que els que no en faran però... ja es tracta d'això, no? ;)

Faré vaga bàsicament com una expressió més de la democràcia, o sigui, igual que vaig a votar. Hi ha gent que pensa que fer vaga significa aturar el seu servei molestant així els usuaris que el reclamaran. Pot ser que algunes vagues funcionin així. Alguns companys meus s'excusen de no fer vaga dient que "hauran de fer la feina igual". És cert, que jo he canviat les formacions i assessoraments de dijous per altres dies (no queden anul·lades) i potser fins i tot en algun moment de dijous em posaré a l'ordinador a "treballar". Com he dit, no és molestar el que em mou a fer vaga, sinó participar democràticament.

Faré vaga també perquè tinc una filla de 9 anys. Per ella voldria dues coses: en primer lloc que fos una ciutadana informada i participativa i en segon lloc, que en els anys que vénen pugui tenir accés a la formació que ella desitgi i s'hi trobi amb els companys que també ho desitgin. Això sabem de sobres que actualment ja no és així i la tendència és la contrària.

I finalment la raó principal per fer vaga és que em fa sentir molt millor ciutadana, assessora, docent i mare fer-ne que anar a treballar.

Agrairé, com sempre, tots els vostres comentaris.