Feliç 2014

Tot i que soni a estereotip m'he decidit a escriure un darrer post de l'any per desitjar-vos FELICITAT.

A aquest bloc n'hem parlat algun cop de la felicitat. Sovint diguem (com Tonucchi i d'altres) que la finalitat de l'educació és la FELICITAT. Tenim també tot un apartat, "L'Infant Feliç" dedicat al benestar emocional dels infants, ja que creiem fermament que els infants feliços, alegres, somrients... estàn molt més oberts a nous aprenentatges. Infants i adults, ja que aprendre i ser feliç van de la mà i duren tota la vida.

La Rosa Guàrdia, bona amiga i companya d'aprenetatges, m'ha deixat un llibre de filosofia: "La felicidad, desesperadamente" d'Andre Compte-Esponeville i estic gaudint i sent feliç amb les seves reflexions. ;)

Tots desitgem ser feliços però pocs s'hi senten: sigui perquè "seran feliços si..." satisfan un desig que un cop satisfet els avorrirà, sigui perquè no en tenim prou amb la felicitat i exigim eufòria, com diu l'artista Mazoni, sigui perque tenim creences que ens limiten o per qualsevol altra raó.

Potser perquè sóc optimista, però crec de debó que no tots els desitjos desapareixen un cop satisfets, i que una mica d'eufòria dóna el punt de desequilibri necessari a una vida equilibrada i que en el gaudir del camí anem sent una mica més lliures i anem aprenent amb alegria i plaer i de vegades amb tristesa i sofriment però amb la veritat i felicitat de l'aprenentatge de créixer i viure.

Gràcies a tots els que llegiu els meus rotllets i als que ens hem trobat per la vida (real o virtual, perquè tota és real i tota virtual) i hem compartit i après cosetes.
Que el 2014 siguem tots feliços, satisfem desitjos, tinguem moments d'eufòria, siguem més lliures i... poguem votar!!!

I moltes més coses, moltes més...

Som feliços perquè aprenem i aprenem perquè som feliços. (I si cantem... ja és eufòria hehehe)

A 9'8 m/s farem 365 voltes al món i, amb aquestes, una al sol.

Bon viatge!

Feliç 2014

L'infant feliç. Els premis i el reforç positiu.

És ben sabut que els premis o reforç positiu són molt més eficaços a l'hora d'educar que els càstigs (tot i que aquests de vegades també són necessaris com a eines d'autocontrol de la conducta).

Avui però vull parlar una mica dels premis i el reforç positiu perquè no sempre s'utilitza de la manera més adequada.

En primer lloc dir que quan parlem de premis i reforç positiu parlem de molt més que de regals o d'objectes materials. Parlem d'estímuls que reforcen les conductes que volem en els infants. Aquest reforç positiu implica acceptació de la conducta i estimació.

Aquests estímuls més que fets puntuals s'han d'integrar en la nostra actitud cap als infants en forma de paraules amables, lloances, paraules d'encoratjament i confiança per desenvolupar tasques noves o complicades, expressions d'afecte i estimació, abraçades, gestos de confiança... i molt més.

Per altra banda, de tant en tant i com a mostra de que van les coses bé o també per fer més conscients processos de millora de conducta es poden premiar conductes que responen a una millora en aspectes diversos: de bon comportament, de rendiment acadèmic, d'autocontrol d'emocions...
En aquest punt els adults hauríem de mirar de buscar un premi que sapiguem que farà feliç l'infant (perquè sabem que és quelcom que desitja o que li agrada molt), que es correspongui al grau de dificultat que considerem a la nova conducta o tasca i tant bon punt trobem indicis positius, treure'ns, com un mag de la màniga, la bona sorpresa i reforç positiu.

Anem a posar un exemple:

Volem que un nen faci els deures de forma autònoma i responsable (demanant ajuda si cal) però assumint plenament la seva responsabilitat. Primer li expliquem que volem millorar aquest aspecte, li verbalitzem i li anticipem que ha de ser conscient que això és important pel seu rendiment i que li donem aquesta tasca. Ens podem posar un termini i utilitzar si ens sembla necessari algun sistema de control com posar un gomet al calendari... Si al llarg de la setmana o quinzena observem millores o fins i tot abans podem donar espontàniament un premi: "Ostres. Estic tan contenta que vas tan bé amb el que ens hem proposat que avui quan he passat per la botiga he pensat en comprarte aquesta baldufa que ens miràvem l'altre dia."  (I havíem dit NO)

Si ens fixem en l'exemple veurem que el premi no és una recompensa, ni un intercanvi ni un "soborn". És una sorpresa inesperada, pensada amb estimació. És així com cal fer servir els premis. No seria, al meu entendre, adequat dir "et compraré la baldufa si fas els deures tres dies".

Després de donar un premi material (com el de l'exemple) és possible que l'infant ens vulgui portar a negociacions d'intercanvi o recompensa com hem dit. Del tipus: "i si l'altra setmana també ho faig bé em compraràs l'altra joguina?". Ha de quedar clar que la seva obligació és fer els deures, portar-se bé o el que sigui, sense premis i que els premis són inesperats i controlats exclusivament pels adults.

Val a dir per altra banda que podem prometre premis, experiències als infants o fer negociacions del tipus: "D'acord, quan anem a Palafrugell anirem a la pista de gel com vam dir." Com adults hem de complir les promeses i ser ferms també amb el que prometem, però aquest és un altre tema.

En aquest post hem posat exemples de la vida familiar però val a dir que el reforç positiu i les expectatives positives són exactament igual d'importants a casa que a l'escola. Cal que pares i mestres encoratgin als infants a millorar tot donant-los les eines necessàries per fer-ho. És molt important també tenir expectatives positives en els processos de millora, objectivar-los i viure'ls amb fermesa i alegria.

"Si penses que pots, tens raó. Si penses que no pots, també."

L'Infant Feliç. La separació dels pares.

Per començar, vull deixar clar que no hi ha res més desitjable que educar els fills cooperant amb una parella escollida on hi hagi amor harmònic i madur.

Per altra banda però m'he decidit a escriure un primer post (el tema és prou complex perquè n'hi hagi molts més) sobre el tema de la separació i/o divorci des pares perquè en el món líquid que vivim, la separació de les parelles amb fills és un canvi d'estructura molt freqüent que vivim (implicats inclosos) amb molts prejudicis que no ens fan cap bé i com és lògic tampoc fan cap bé als infants.

He fet algunes cerques sobre el tema i massa sovint s'enfoca d'una forma força traumàtica i al meu entendre amb alguns consells fora de lloc, fruit dels prejudicis que parlàvem.

És cert, tots els que hem viscut aquest procés de canvi d'estructura ho sabem, que no és fàcil. Hi ha moltes emocions implicades que hem d'aprendre a gestionar, moltes d'elles fruit dels prejudicis que parlàvem, que ens fan embolicar encara més la situació. Com he comentat en altres posts però, aquest procés, com tota crisi, és una oportunitat per revisar-nos com a éssers humans complets i millorar en molts aspectes, inclosa l'educació dels infants.

Si ens mirem la família com a sistema, (un dia us faré una mica de rotllet de la teoria sistèmica), la separació i el divorci són moments en que el sistema familiar es desequilibra temporalment. I els estils educatius es poden diversificar. Cal negociar i gestionar adequadament els processos educatius dels fills en un procés de separació i anar-los revisant de tant en tant, si cal. No és procés fàcil, ja ho hem dit, i de vegades algunes famílies necessiten suports i acompanyament.

El canvi de l'estatus antic al nou porta guanys però també pèrdues i dols a tots els implicats, que són emocions que cal també fer conscients i gestionar.

Amb parella o sense però, al meu entendre la premissa bàsica seria la de la il·lustració: som taronges senceres. Hem de treballar per ser persones lliures i independents econòmica i emocionalment. En aquest sentit, la diversitat, aquest cop d'estructura familiar, fa un cop més les seves aportacions.

Com hem dit, el tema implica moltes emocions i és prou complex com per anar-lo desgranant en futures entrades.

En aquest post voldria donar la idea central de revisar i ser conscients dels nostres prejudicis respecte el tema per tal de viure aquest període de desequilibri del sistema d'una forma positiva i intentant que sigui el més breu possible, amb pocs o cap passos intermedis, evitant i eliminant dependències, pensant també que la vida és canvi i que estem aprenent a ser cada dia més complets com a éssers humans.

De vegades he sentit que s'utilitza el terme en entorns escolars de famílies desestructurades per anomenar a famílies separades o en processos de separació. Dir que aquest terme no és correcte i implicaria prejudici i que com vam dir, l'estructura familiar no implica un estil educatiu concret. Com a professionals de l'educació hem de donar suport a totes les famílies perquè tendeixin a estils educatius més constructivistes i vetllar perquè desapareguin els prejudicis respecte l'estructura i per un treball més complet de la persona.

La resta de gent, començant pels implicats, que coneixem de primera mà el tema, hem de viure aquesta crisi com un gran aprenentatge, traient-nos prejudicis, sentiments de culpa, i altres emocions negatives, tot pensant que cada dia (amb parella o sense) som taronges més senceres que ens relacionem amb maduresa, sent conscients de les nostres emocions i per tant, donant un model correcte als nostres fills.

Ja hem dit que com tot aprenentatge implica canvi i un cop més hem de ser creatius per viure-ho de forma positiva i diferent. Ara que ve Nadal, època de moltes emocions, alguns nens faran cagar el tió a casa el papa, a casa la mama, a casa la xicota del papa...

Sigui com sigui serà un Nadal màgic. No en tinc cap dubte!
Que tingueu molt Bones Festes!


(Autor de la imatge: Joan Turu)

L' Art per educar les emocions i la creativitat

En aquesta educació líquida tenim molts debats oberts i temes a mig definir dels quals mica en mica anem posicionant-nos.

Sobre la finalitat de l'educació. Volem educar treballadors i consumidors o homes i dones lliures, capaços d'estimar i ser feliços? Des d'aquest bloc, com Tonnuchi entre d'altres, apostem per una formació integral per anar cap a una educació de l'ésser humà complet.

Aquesta finalitat incideix directament en els continguts de l'educació. Si tradicionalment l'educació s'ha preocupat de fer treballar la ment, cada vegada som més els que ens adonem que cal treballar també la part emocional de l'ésser per estar en equilibri i alhora tenir la ment més oberta als aprenentatges més cognitius.

Si t'emociona el que fas estàs creant, diuen. Si estàs creant estàs en sintonia amb tu mateix i alhora estàs participant i servint als altres. Per poder crear és imprescindible tenir la ment oberta a aprenentatges, tècniques, instruments, metodologies, conceptes...
M'atreveixo a aventurar que potser cal primer educar el valor de la creativitat, emocionar-se amb la tasca i a partir d'aquí donar continguts a la ment.

Com hem dit, la creativitat connecta les persones amb ells mateixos i els emociona, aquest estat de "felicitat" dóna als individus diversitat de canals d'expressió i per tant redueix notablement els conflictes. Com més creatius, menys conflictes. Podríem valorar doncs el foment del valor de la creativitat també a l'hora de treballar la convivència, les relacions interpersonals, la competència social, l'asssertivitat...

Hi ha moltes maneres de treballar la creativitat. De fet, totes les formes d'expressió serien vàlides: lliures i sense frens.
Famílies i docents deixeu un espai ben ample per l'expressió dels infants en totes les seves formes. 

Avui però volem destacar el paper de l'art a l'hora d'educar les emocions i la creativitat.

En aquest sentit em permeto donar-vos a conèixer dues iniciatives que m'han emocionat.

En primer lloc el projecte "Veure i entendre", iniciat per l'escultor Javier Garcés amb l'exposició d'una de les seves obres als centres educatius. El projecte ha anat creixent amb més artistes implicats (Jaume Canet i Carlets) cedint les seves obres i treballant conjuntament en un seminari coordinat per la professora de l'institut de la Bisbal, Marta Alsina en el marc de l'ICE de la UDG.

En segon lloc, us vull presentar el treball de l'il·lustrador Joan Turu del qual he agafat la imatge que acompanya aquest post. Les seves imatges estan sota llicència creative commons i de ben segur que, com a mi, us emocionaran.


"Si t'emociona el que fas estàs creant."

L'Infant Feliç. No em donis tot el que demano.

La Carta d'un fill/a a tots els pares i mares és certament un document molt bonic que dóna pautes molt interessants a les famílies per a posar límits i relacionar-se amb els infants i joves en general.

La primera pauta diu:
"No em donis tot el que demano. De vegades només demano per veure fins on puc arribar."

Aquesta primera és molt adequada a les dates que vénen pel que fa a regals i objectes materials. Val a dir però, que les demandes poden ser de qualsevol tipus i que hem d'actuar exactament igual.

Davant de la demanda que sigui, escoltarem a l'infant o jove amb respecte, el deixarem argumentar els motius de la seva demanda, reflexionarem i decidirem.

En moments com aquests, als volts de Nadal, és possible que infants i joves demanin coses innecessaries o que no els volem ni podem donar. Sovint demanen pels imputs mediatics, per la pressió del grup d'iguals (més en els adolescents)...

No hem de defugir mai un NO amb la conseqüent argumentació, pausada i serena. Si ho fem així estarem actuant amb un estil educatiu constructivista.

Cada vegada que hem de donar un NO al nostre fill, no ho hem de veure com un enfrontament, sinó com la oportunitat d'argumentar, reflexionar, debatre i compartir amb una persona molt important a les nostres vides que haurà de madurar i prendre decisions en un futur.

Posem un exemple.

Un adolescent demana una "tablet" aquest Nadal perquè és "molt guay" i els seus amics ja la tenen. Nosaltres pensem que és innecessària i una despesa excessiva.

(Consti que m'encanten els ginys tecnològics i els considero una joguina molt educativa afavoridora de la creativitat i l'alfabetització tecnològica, però també crec que se'n fa un abús a nivell de consum i cal fer reflexionar als adolescents.
Dir també, que si estem totalment convençuts que volem la "tablet" o el que sigui, evidentment que la comprarem. Només és per posar un exemple amb un giny d'actualitat.)

Arguments que li donem, per exemple:
- Tenim dues teles, dos ordinadors, smartphones, la wii... No veiem cap funció/utilitat nova que aporti la tauleta.
- Dediquem molta estona amb els aparells que ja tenim i de vegades ens queixem que ens manca temps per altres coses.
- Representa una despesa important. A casa prioritzem que tinguem tots les coses necessàries (material escolar i extraescolar, roba...) a punt i d'una qualitat edequada per treballar bé. Reflexionar sobre el necessari i l'innecessari.
- El grup d'iguals. Parlar explicitament sobre la importància dels iguals (amics, companys) amb les persones, sobretot en els joves, el fet que això té aspectes positius i negatius i és important saber-ho...
- I molts altres arguments que ens semblin...

Evidentment només és un exemple per posar paraules a com podríem actuar. En aquest cas amb un adolescent podríem discutir però si hem anat argumentant els NO al llarg dels anys, el diàleg serà molt més fàcil perquè ja el tindrem per mà i sabrà que les nostres decisions són fermes.
Amb infants més petits de 2 o 3 anys davant d'un NO es poden donar, de vegades, les típiques "rabietes". Cal conservar sempre la calma i el somriure davant d'aquestes situacions i no cal dir que el que és més important que conservem és la fermesa de la nostra decisió que farà que en un futur no es repeteixi la conducta desmesurada.

"A vegades només demano per veure fins on puc arribar."

És cert. El pares són els referents dels infants i aquests esperen dels adults decisions fermes i segures. De vegades només demanen i desitgen un NO que els doni seguretat, que els demostri que l'adult té les coses clares, porta les regnes i si a més els dona arguments, l'estimaran i l'admiraran encara més.

No tingueu por doncs, de dir que NO als infants i joves, quan hagi de ser així.

Per altra banda, feu-los sentir que tenen el que necessiten, que sou i han de ser generosos en tots els sentits. Un article deia l'altre dia que ens fa molt més feliços regalar que rebre regals i certament és així. Que si demanem bé obtenim més coses. Que no cal demanar-ho tot, que cal confiar en les boniques sorpreses i creure una mica en la màgia... I nosaltres vetlllarem perquè aquesta màgia hi sigui...

I tornant al Nadal. Una vegada vaig trobar la dependenta d'una botiga de joguines comprant entrades pel Circ Cric (que de vegades ve a Girona per aquestes dates) pels seus fills com a regal de Reis. Em va fer gràcia que justament ella (que ven joguines) pensés en regalar una experència. Regaleu-los experiències: circ, teatre, cinema, un dia a la muntanya... És molt probable que d'aquí a 20 anys ho recordin amb més il·lusió que d'altres objectes materials. I a més no són sexistes i les podem fer tots junts.

I sobretot, sobretot regaleu petons, abraçades, somriures, paraules boniques...

"Ningú és tan pobre que no pugui regalar un somriure, ni tant ric que no el necessiti."

(Greu oblit. I regaleu llibres pel temps de lectura a l'escola i a casa. ;)  )

La lectura i l'alfabetització digitals

El filòsof McLuhan va definir com a Galàxia Gutemberg al període de temps on l'expressió escrita després de l'expansió de la impremta es definia per la linealitat i la repetició.

L'alfabetització va canviar les estructures mentals de les persones i tot i que l'analfabetisme ha anat minvant al món, especialment als països desenvolupats, encara és lluny de desaparèixer i un cop més les dones en són les més afectades.

En la tasca d'avui d'alfabetització, aquesta lectura lineal es torna més complexa amb els nous formats digitals. Aquesta nova forma de llegir requereix les estratègies pròpies de la lectura en paper més d'altres de noves. Les estructures mentals tornen a canviar i passem d'un pensament lineal a un pensament en xarxa.

La caraterística més evident de la lectura digital és el canvi de suport: del paper a les pantalles connectades a Internet. Aquesta connectivitat dóna ubicuitat a l'experiència lectora.

La caraterística més important però, al meu entendre, seria la personalització de l'experiència lectora. El lector digital mentre llegeix va rebent diferents imputs/propostes d'informació multimodal (hipertext, imatges, vídeos) i ell mateix ha d'anar traçant el rumb de la seva lectura. És important haver desenvolupat una ferma competència crítica per valorar les fonts i no perdrés seguint "cants de sirena".

Només com a petit apunt pràctic: no és el mateix després d'una cerca obrir una pàgina que acabi amb .com, .cat, .org... És important ensenyar als alumnes que la informació que hi trobarem (només mirant aquest detall) serà diferent. També a casa podem donar aquesta mena de pautes als nostres fills. Si compartim tasques a l'ordinador amb alumnes i fills els ensenyarem a ser crítics i a utilitzar aquestes eines de forma més creativa i autodirigida.

Una altra característica important de la lectura digital és l'hipertext, el text actiu que ens enllaça a nova informació, que podríem considerar una nova tipologia textual.

L'escletxa digital doncs no ve només definida per l'accés a Internet sinó també per l'alfabetització en estratègies de lectura digital.

Seguirem parlant de textos, generes, i estratègies propies de la lectura digital en nous posts i que us recomanem treballar de forma explícita ja que actualment per a moltes persones pel temps de lectura digital és més ampli que el lineal. Cal doncs dominar totes les estratègies per un bon pensament crític en xarxa.

Per acabar, us enllaço un dossier del Departament d'Ensenyament sobre el tema: "La lectura en digital." 
I , encara a les novetats de la XTEC, acabat de sortir, la pàgina sobre Competències Bàsiques: àmbit digital.

Els continguts líquids de l'Educació.

Un dels debats importants en educació és el dels continguts. Què cal ensenyar? Quin ha de ser el currículum educatiu per formar ciutadans del segle XXI? Quin ha de ser el currículum educatiu del sistema educatiu en l'Estat propi?
Certament és una pregunta important que afecta directament a tot el sistema educatiu, a la manera de fer dels docents i al reclamat canvi metodològic.

La resposta depèn de tres qüestions al meu entendre:

1- De la finalitat de l'educació. En aquest sentit podem tenir currículums més orientats als creixement personal, cultural i democràtic i d'altres més orientats a aspectes tècnics i a la formació de treballadors. Aquest seria un primer punt de debat.

2- El segon aspecte afectaria més a l'abast conceptual: històric, cultural, lingüístic... És evident que una part dels conceptes proposats pot ser diferent si aquest currículum es pensa desde l'Estat Espanyol o desde l'Estat Català. Aquest és també un aspecte per anar treballant.

3- El tercer aspecte i que més m'interessa avui és el més pedagògic. Quin currículum tenim i com el portem a les aules? Ja que aquest aspecte genera molts debats i controvèrsies que caldria definir bé.
Del Trivium i el Quadrívium medievals, la veritat, és que no ens hem mogut gaire. Encara hi ha molta gent que és defineix de "lletres" o de "ciències". Aquest seria al meu entendre un primer aspecte a superar. Crec que tant "humana" és la física com la filosofia.
Per anar abreujant passarem a la LOGSE. Aquesta controvertida llei va ser de les més pedagògiques i va fer una gran aportació als continguts classificant-los en tres tipus: conceptes, procediments i actituds, valors i normes.
Amb aquest substrat vam formar-nos inicialment molts docents actuals i a partir d'aquí han anat apareguent un conjunt d'orientacions encertades però disperses: competències bàsiques, ús de les TIC, interdisciplinarietat, valors i projectes nous... tot barrejat amb lleis retrògrades (que no perdrem temps a analitzar), retallades...

En fí! Que estem davant d'un currículum líquid! Ja ho veieu...

I què fem els docents davant d'aquest panorama? Doncs una mica de tot:

- Alguns redueixen, com ja vam comentar, els continguts de l'educació al que diu el llibre de text de forma dogmàtica.
- D'altres, sobretot els he vist a secundària, han fet una interpretació dels tres tipus de continguts de la LOGSE traduida a l'avaluació, repartint la nota de l'alumne a un 33% en cada un dels tipus, amb la qual cosa, si l'alumne "es porta bé" (com se sol dir) ja té tres punts.
- I d'altres surfegen aquest currículum líquid tot integrant competències bàsiques, noves eines, valors, educació emocional... i un munt d'ingredients líquids que van fent xup-xup en una educació lenta que tampoc té tant de nou.

Al meu entendre però encara ens sentim massa lligats al pes dels continguts conceptuals i hauríem d'anar fent un important tomb.

Com que se m'està allargant el post, em quedo en aquesta primera descripció i deixo la meva proposta personal de currículum líquid per un altre post. Prometo explaiar-me sobre els tres tipus de continguts, la interdisciplinarietat, les competències bàsiques... i més, molt més... ;)

És un tema molt important si volem configurar un sistema educatiu propi i caldria que l'anéssim treballant, com sempre entre tots i totes, per donar una resposta més ferma als docents.

Què han d'aprendre els nois i noies del s. XXI?
Us agrairé molt les vostres aportacions.

L'Infant Feliç. El calendari i l'agenda: eines per a l'anticipació i planificació escolars i familiars.

En dues entrades anteriors hem parlat de l'anticipació tant en l'àmbit familiar com en l'escolar. Dèiem que a tots ens agrada saber per avançat què s'espera de nosaltres, quines tasques o conductes hem de portar a terme, com ho podem fer i en quin termini... i sabent-ho podrem complir més fàcilment el nostre objectiu, autoregular-nos i tenir una visió més clara del nostre procés.

Cal doncs ser el màxim d'explícits amb el que els infants han de fer o faran perquè no vagin perduts. Aquest coneixement avançat de les coses també els aporta seguretat i confiança en els adults i en ells mateixos.

Una eina senzilla per portar a terme aquesta anticipació sobretot en l'àmbit familiar és penjar un calendari a l'habitació de l'infant per anar-lo orientant en el seu dia a dia. Ara que ve el Tió, pot ser un bon regal per a totes les edats, ja que n'hi ha de diferents personatges coneguts pels nens i nenes com "Les tres bessones", "Geronimo Stilton",  "Tintín"... i molts més. Si ens agrada treballar amb paper també el podem fer nosaltres mateixos, és ben senzill. Si el fem però, és important que sigui una mica gran i que ens permeti fer anotacions als dies, a les setmanes...

Com dèiem és una eina adequada per a totes les edats.
Els més petits començaran per aprendre els noms dels dies de la setmana i dels mesos de l'any, a contar-los... a contar quan temps falta per Nadal... o pel dia de l'excursió amb l'escola...

 El calendari pot servir també com a eina per autoregular la conducta, per exemple, posant un senyal d'un color si hem fet el que calia (deures, somriure... ;) ) o mantenir un esforç per més temps, com un entrenament o uns deures especials... El calendari ens ajudarà a visualitzar i a manterir i motivar-nos en objectiu. Aquest treball d'autoregulació és especialment útil en infants petits i, si es fa ben fet, molt probablement no caldrà tornar-hi quan el nen o nena sigui més gran.

A totes les edats però l´ús principal del calendari és l'anticipació. Podrem marcar tot el que sigui rellevant per l'infant perquè no tingui la sensació d'anar per la vida a la deriva. El dia que es quedarà a cals avis perquè ho hem parlat amb els cosins, el dia que no es quedarà al menjador perquè té revisió metge, el dia que l'han convidat a un aniversari... i tantes i tantes altres coses que anirem verbalitzant  i així anar gaudint i aprenent a l'hora. Cada vespre a més de la lectura diària podem dedicar uns minuts a mirar-nos el calendari i parlar del que hem fet i del que volem fer.

En tots els casos l'ús del calendari em sembla molt interessant, però voldria remarcar que encara es fa més útil en el cas d'infants en que pare i mare estiguin separats i hi hagi torns de custòdia (vegeu si us ve de gust el post: Estructura familiar- Estils Educatius). En el cas en que l'infant passi una setmana a cada casa, per exemple, és important marcar-ho al calendari (seria interessant tenir-ne un a cada casa, fins i tot), així com si hi ha algun canvi en algun dia concret, és bo que l'infant ho sàpiga amb el màxim d'anticipació. Com s'organitzaran dates assenyalades i amb qui estarà... Quines activitats pot organitzar amb uns o altres. Novament en aquesta riquesa de gaudir de diversitat d'entorns, amics, famílies... que pot ser molt estimulant i agradable, també hi ha el parany de perdre-s'hi una mica si no ho planifiquem de forma organitzada i mantenim amb fermesa i flexibilitat un ordre una mica estable.

En l'àmbit escolar a partir de 3r de primària es sol introduir l'agenda per anotar i planificar deures i tasques. Com és habitual, si des de casa hem anat organitzant-nos en el temps amb el calendari i/o altres eines, la introducció de l'agenda no representarà  dificultats.

Els Herois de l'Educació

Si heu vist pel·lícules on el tema central sigui l'educació sabreu que gairebé sempre estem parlant d'herois solitaris que transformen, per bé, la vida d'alumnes innocents, innexperts, adormits o fins i tot, d'alt risc social. Solen ser bones pel·lícules, entranyables i emotives, de les quals em ve de gust comentar algunes coses que, en part, es dónen a la vida real de les aules.

Un primer aspecte que em sobta, aquest per no correspondre's amb la realitat, és que en la gran majoria de films el mestre heroi és un home. Pel fet que hi ha moltes més dones que homes que ens dediquem a l'educació, em fa pensar que el tema èpic no se'ns deu escaure o que, un cop més, hem de revisar els models en coeducació. És curiós que entre les protagonitzades per dones hi solen ser més presents els conflictes de conducta i absentisme, com en el cas de la preciosa pel·lícula xinesa "Not one less/ Ni uno menos" (1999) on una nena de 13 anys s'ha de fer càrrec d'una escola rural quan el mestre s'ha d'absentar per uns mesos i el seu primer objectiu és que cap alumne abandoni la seva escolarització. Molt bonica i recomanable. Si parlem de "Dangerous minds/ Mentes peligrosas"(1995) amb una Michelle Pfeiffer karateca, la cosa ja va perdent poesia... I bé, ara mateix no se me n'acut cap més amb dones protagonistes.

Anem als herois masculins doncs. Entre els documentals "Etre et avoir/ Ser y tener"(2002) un mestre francès amb molt d'ofici, fent un gran treball que podríem enmarcar en el paradigma de l'educació lenta en un entorn rural. I si us agrada el tema de l'educació emocional  a "Children full of life/ Pensado en los demàs" trobem a Toshiro Kanamori un de japonès també molt bonic i recomanable.

I com no, els classics: "La lengua de las mariposas" (1999) amb un entranyable i competencial mestre de la República o "El club de los poetas muertos" (1989) un heroi en un estricte col·legi privat anglès aconsegueix que poesia i vida es donin la mà.
Entre el més nou trobem "La clase"(2008) o "La ola"(2008) on la visió s'aixampla una mica més cap al centre i els seus projectes.

I ficció i realitat una mica van de la mà. A cada centre en trobarem alguns (homes i dones) d'herois educatius. Docents amb molt d'ofici que ensenyaven competencialment abans que parléssim de competències i interdisciplinarietat, mestres que utilitzen eines diverses i coneixen tecnologies i xarxes, professors que reflexionen amb l'alumnat i fan un gran treball de comunicació i expressió oral, persones que tracten amb altres persones amb respecte i estimació tot creant un clima de benestar emocional que obre tots els sentits cap al coneixement... i moltes més coses!!! Són herois i heroïnes! I existeixen de debó! Que són capaços de tocar l'ànima d'alguns alumnes i canviar a molt millor el seu destí...

Però tot i que tinguem alguns superdocents no en tenim prou. Per millorar el sistema educatiu cal la implicació de tothom: de l'entorn, com deiem, però també del treball en equip en l'àmbit docent.

 Tot just ara fa poc que ens estem adonant que és important trencar estructures per fer-les més cooperatives i tenir una cultura i projecte de centre. Amb això no vull dir que aquests herois i heroines solitaris que estimen tant la seva feina hagin de deixar d'existir. Al contrari!!! El que m'agradaria es que tots i totes fóssim herois educatius i tot treballant en equip féssim coses molt més grans. I tant de bo quedéssin reflectides en emotives pel·lícules.

I ja que en la darrera entrada parlàvem de l'entorn, citar-vos també un documental del projecte comunitari de Carlinhos Brown "El milagro de Candeal" en el que la música ha aglutinat un projecte educatiu en el marc de les fabeles i el de quatre escoles d'educació infantil europees amb projectes comunitaris, de família i interculturals a "Una nana para Hamza".

Si coneixeu altres pel·lícules de contingut educatiu m'encantarà que me'n passeu la referència.

Gràcies!

L'escletxa de l'ENTORN

Quan parlem de les carències del sistema educatiu ens centrem principalment en els mals de l'escola i l'educació formal, com si des d'aquest àmbit ho poguéssim arreglar tot.
En el marc de l'educació obligatòria i la docència tenim feina i molt marge de millora i d'innovació, no ho negarem, però treballant sols no ens en sortirem.

Si comencem a mirar a aquests països del nord que treuen millors resultats, una de les grans diferències recau en la inversió i sistematització del treball de xarxa: en l'ENTORN.

Com dèiem a la primera entrada d'aquest bloc, els itineraris educatius de cada infant, s'han privatitzat i l'educació pública està quedant estàtica i ancorada en lleis neoliberals.
Val a dir però, que aquesta educació pública és, ara per ara, l'únic espai d'autèntica cohesió social. Malgrat tots els seus defectes, preservem-lo com un tresor!

Tornem però a l'ENTORN, ja que es aquí on es comencen a diversificar itineraris i apareix una autèntica escletxa social. El treball d'entorn parteix del concepte que l'educació és un tot, que es forma amb l'experiència, en la participació en una comunitat. El poble, l'escola, la família... diferents sistemes que interaccionen i es retroalimenten entre ells.

Fins els nostres dies el treball d'ENTORN en el nostre context ha estat sobretot de caràcter assistencial, no preventiu ni relacional o de suport a l'educació formal, informal i familiar. Cal lloar la feina dels serveis socials i d'altres institucions dedicades a l'entorn, però per manca de recursos la seva feina sempre consisteix més en apagar focs que en una tasca més pròpiament educativa. I, per desgràcia, en el moment actual, cada vegada més i sort en tenim!
Conec un poble, per exemple, que es planeja de tenir un centre menors i no té ni biblioteca. Oh! My God!

El treball educatiu d'entorn que des d'aquest post reclamem, sense deixar de banda aquest que tenim i intensificant-lo, va més en la línia que van començar a proposar els Plans Educatius d'Entorn (encara existents però sense recursos). Plans pel treball comunitari i familiar per reduïr l'escletxa que hi ha entre el món escolar i l'extraescolar: en la música, l'esport... i tants altres itineraris de pagament.

Els, tant reclamats pels centres, Tallers d'Estudi Assistit, de suport als deures i aprenentatges escolars en general, n'eren una de les actuacions estrella, d'aquests plans.

Els suports a l'educació familiar per al benestar emocional dels infants tot ajudant a trobar a les famílies models educatius més constructivistes és un altre dels grans pilars absents de l'educació en el marc de la xarxa.

La Fundació Pallach, amb la que sovint tinc el plaer de col·laborar treballa plenament en aquesta línia. Feu-hi una ullada!

Un bon treball d'entorn amb molta més inversió i treball en equip de tots els agents educatius fent moltes més tasques preventives i educatives que merament assistencials es traduiria en millors resultats acadèmics als centres educatius, millor cohesió social i intercultural i més benestar emocional d'infants i famílies.

El treball d'entorn és bàsic i no el podem oblidar a l'hora de plantejar canvis i millores educatives quan ens plantegem dissenyar un Sistema Educatiu propi.

"Tothom educa, s'educa tothom; fem xarxa. "

Fundació Josep Pallach

"El tot és més que la suma de les parts."

"Per educar un infant cal tota la tribu."

El llibre de text: ús o abús

Un dels grans invents del segle XX, junt amb el tampax o els mocadors de paper, va ser el llibre de text. Aquesta mena de llibres de consum massiu a les nostres aules ha arrelat amb una força tan extraordinària que, moltes vegades, aquesta eina pedagògica, com un petit o gran dictador imposa absolutament tot: programació, temps, didàctica, avaluació... tot.

Sempre que es proposa un canvi metodològic, com per exemple, el temps de lectura, topem amb el llibre de text, com si del clero es tractés. "És que no tenim temps perquè hem d'acabar el llibre". Cert és, que els llibres valen molts diners i els pares els hem de pagar, però això ho deixarem per una altra entrada. Ara anem a l'estrictament pedagògic:

Aleshores obrim l'etern i polaritzat debat: Llibres de text SÍ - Llibres de text NO

En aquest debat els llibres de text sempre tenen les de guanyar. I és que són molts els avantatges que suposen: en general estan prou ben fets i intenten adaptar-se a les demandes, modes, valors... pedagògics del moment; ofereixen programacions acurades i, de vegades, fins i tot propostes per atendre la diversitat, material complementari i a dojo, perquè ens en sobri, que ja que paguem, que n'hi hagi! Tant és el seu afany d'adaptació que quan es va començar a introduir un ordinador per alumne a la secundària obligatòria, van aparèixer els llibres de text virtuals: això és esperit de servei al docent!

Per treballar sense llibre de text (sobretot en els cursos més alts) cal molt d'ofici i treball en equip, dominar bé la matèria, els recursos, les tecnologies i segurament em deixo coses. No és impossible, he vist docents que ho fan excel·lentment bé. Ja fa uns quants anys vaig quedar admirada en veure en una aula virtual moodle tota una programació de llengua catalana d'ESO. Però també he vist molta "fitxitis", material lleig i poc acurat, classes d'anglès reduïdes a poc més que vocabulari... Aquests són alguns dels riscos de treure els llibres de text.

Per altra banda, per seguir fil per randa la programació d'un llibre de text, no cal ser docent. Un bon alumne d'un parell de cursos més amb una bona comprensió lectora pot fer classe seguint un llibre de text i fer-ho prou bé, perquè, com us deia, són molt complets.

En definitiva, per mi el debat no aniria tant encaminat a llibres de text sí o no, sinó que parlaríem més d'ÚS o ABÚS del llibre de text.

La meva proposta com a bons professionals que som aniria més encaminada a fer una bona programació, ben variada de recursos i formes d'interacció, en la qual el llibre de text podria ser l'eix vertebrador dels temes i del qual es podria extreure un gran nombre d'activitats que es complementarien amb projectes de recerca, lectures, treball en equip... i tantes i tantes coses en les que anar aprenent tots junts: docents i alumnes.

És imprescindible que a principi de curs es faci una bona programació-planificació-temporització de continguts i temes del llibre de text de forma realista i es seleccionin les activitats que volem i que ens ajuden a aconseguir els nostres objectius i que es descartin les activitats i temes que no considerem rellevants.
En un altra entrada parlarem de la programació, ja que sempre m'ha sorprès que no ens n'acabem de sortir amb el temps i paper que hi hem dedicat en la nostra trajectòria com a docents.

Coeducació

Per alguns la coeducació va representar fer el pas de què nens i nenes passessin d'anar a escoles i/o aules separades a compartir aula i escola.

Tot i que avui en dia encara queden centres educatius que segreguen nois i noies per gènere (que, segons el meu parer i perquè quedi clar, no haurien de rebre fons públics), per sort i per bé de la nostra societat aquest primer pas en la coeducació és ja assolit en la immensa majoria de centres educatius públics i concertats.

La coeducació però és molt més que nens i nenes puguin compartir un espai o portar pantalons. La coeducació significa donar les eines i models adequats a nois i noies perquè puguin desenvolupar-se de forma autònoma i independent, sigui quin sigui el seu gènere. 

Aquí, encara hi ha molt camí per recórrer, tant per homes com per dones. Si bé és cert que al llarg de la història les dones han estat les més perjudicades i coartades en els seus drets i que han estat elles les que han anat mica en mica conquerint. Al meu parer, l'evolució, independència i alliberament de la dona va paral·lela a la de l'home. 

La coeducació és prendre consciència en primer lloc que tots, homes i dones, som masclistes. Som masclistes quan pensem que els nostres marits no tindran tanta cura dels fills com nosaltres, som masclistes quan (sense negligència per cap de les parts) no acceptem la custòdia compartida en una separació de parella, som masclistes en un munt de conductes quotidianes en les quals estem immersos.
En fi, ho he reconegut: sóc masclista.
Ara. En la mesura que intento prendre consciència d'aquestes conductes o prejudicis masclistes que formen part de mi i corregir-los, sóc feminista. I com que em sembla cabdal fer aquest procés a nivell social, sóc feminista radical.

La coeducació no pretén que homes i dones siguem iguals, que salta a la vista que no ho som. La coeducació ha de vetllar (de diferents formes, sobretot per modelatge) per donar les eines per tal que nois i noies tinguin les mateixes oportunitats de desenvolupament, autonomia i creixement personal. Una persona completa i independent ha de tendir a tenir autonomia econòmica, emocional i sexual. A partir d'aquesta autonomia podrà fer eleccions lliures en tots els àmbits.

Qui digui que ja ho tenim prou bé, que miri quants fills tenen els alts càrrecs homes i quants les dones amb un càrrec igual. Quin greu per a aquestes dones haver de renunciar a la maternitat! Quin greu per a aquests homes haver de renunciar a la cura i criança dels seus fills. No estaríem tots millor amb uns horaris més conciliadors en tots els àmbits per homes i dones? No estaríem tots millor equilibrant una mica més els rols?

En l'àmbit de l'educació formal la coeducació explícitament apareix en l'apartat projectes, en el marc del projecte de convivència i es fa més present en diades com el 8 de març (Dia de la dona treballadora) o el 25 de novembre (Dia internacional contra la violència envers les dones). Us enllaço un exemple de bon treball  ("Com ha canviat el conte") que fa la meva companya Mar Escamilla pel 8 de març als centres de Sant Feliu.

Per altra banda però, i sense treure importància a aquestes actuacions que són molt útils per a la sensibilització, la coeducació ha d'impregnar tota la nostra conducta, perquè és per modelatge en les accions més subtils quan es transmeten aquests valors. Hem de prendre doncs, consciència de les nostres conductes masclistes i transformar-les.

La coeducació serà doncs un dels paraigües bàsics en la fonamentació de les entrades d'aquest bloc i que tindrem com a referència a l'hora de fer valoracions d'accions educatives concretes tant en l'àmbit escolar com en el familiar. En aquest sentit, quan parlàvem en positiu de la diversitat d'estructura familiar, com ja havíem apuntat, ho fèiem també en relació a la coeducació i revisió dels rols de gènere.


"No woman, no cry. " Bon Marley

Anticipació, connexió, explicitació...a l'aula

En un post anterior us parlava de la importància de l'anticipació en l'àmbit familiar per al benestar emocional d'infants i joves a l'hora de sentir-se segurs i responsables per planificar la seva conducta per tal d'assolir tasques i objectius diversos.

A l'aula l'anticipació és igualment important i no sempre la tenim present.

Sovint explico a les formacions que quan vaig començar a la universitat i em van donar el programa de l'assignatura a l'inici de curs em va sorprendre gratament que algú em digués per endavant què havia d'aprendre.
Fins aleshores aquesta planificació i anticipació explícita del que havíem d'aprendre havia estat pràcticament nul·la. Feiem el tema tal o l'exercici qual, sense noció del temps que hi havíem de dedicar o què havíem de saber en acabar el tema, curs, exercici... El trist va ser que a la universitat (exceptuant la UOC) la major part de les vegades, el programa inicial tampoc tenia massa a veure amb el que fèiem durant el curs... ;)

Això no vol dir que els meus professors i mestres no haguessin planificat i/o programat la seva matèria. Es molt possible que sí, el que vull dir és que no ens ho havien fet saber, si més no, de forma explícita i sistemàtica.

Veiem claríssim que si un vol assolir una fita física (córrer 10 quilòmetres, per exemple, en un temps x per al dia x) ha d'avaluar el seu estat actual de forma física i establir una planificació realista d'entrenament.
El mateix passa amb els aprenentatges i la conducta. Cal planificar les actuacions a emprendre per assolir els objectius que volem i ser-ne conscients (tots: alumnes i docents) per anar avançant. De tant en tant, cal recapitular i tornar a prendre consciència de com anem i on som en relació al nostre objectiu i temps... Amb els aprenentatges i encara menys amb altres aspectes conductuals i/o emocionals aquesta programació no sempre es fa explícita, conscient ni present.

Anticipar doncs, vol dir donar a l'aprenent una visió general del que volem portar a terme i aconseguir en un període de temps determinat, planificar-ho, ser-ne concients i posar-ho en pràctica. En aquesta posada en pràctica podem ser flexibles i fer reajustaments, però sempre explicitant cap a on volem anar i com. Com un índex, com un mapa.

Actualment moltes metodologies plantegen programacions on cal explicitar anticipadament als alumnes el que anem a aprendre. Ja us he parlat en "entrades" anteriors de la feina que estic fent actualment a l'Impuls de la Lectura i el treball de la metodologia des de la perspectiva de l'alumne. En aquesta metodologia, les sessions comencen amb el que anomenem "connexió", que no és res més que una anticipació del que volem aprendre i d'on som dins del nostre taller de lectura. Al bloc de la Beatriu Palau "Minilliçons de lectura" hi trobareu molts exemples d'aquestes programacions, a punt per portar a terme a l'aula. Si entre les vostres tasques docents hi ha el treball de la comprensió lectora, no dubteu a fer-hi una visita, ja que, com jo, en treureu molt de suc i les podreu incloure en les vostres programacions generals.

És evident que per anticipar als alumnes cal previament haver programat i seqüenciat molt bé els aprenentatges a assolir. De la programació també en farem uns apunts en properes entrades.

Anticipeu als alumnes el que han d'aprendre, com i de quina manera hauran de demostrar el que han après?

Coneixeu metodologies que com "l'aprenentatge de la lectura des de la perspectiva de l'alumne" demanin que és faci una connexió - anticipació explícita?

El temps de lectura a l'escola i a casa

Dèiem en l'entrada "L'infant feliç" que tenim en algunes competències un fracàs d'entre el 20 i el 30 per cent. Una d'aquestes competències bàsiques és la comprensió lectora.

Tot i que els nostres alumnes decodifiquen els mots i tenen una certa comprensió literal dels textos, punxen fort en les preguntes implícites o inferides i tot i que no en tenim dades en l'alfabetització digital (lectura en pantalles) tampoc els deu anar massa bé, ja que les dificultats són creixents amb textos multimodals, multilingües, amb hipertext i enllaços arreu...

És fàcil deduir que aquests baixos resultats d'un coneixement tan instrumental se'n deriven conseqüències acadèmiques, laborals, socials...

Una de les propostes per millorar aquests resultats és ben senzilla: dedicar un temps de lectura diari. Ja que aquest bloc va dirigit a tothom que l'interessi l'educació miraré d'explicar la importància d'aquest temps de lectura tant a l'escola com a nivell familiar.

Pel que fa a l'àmbit escolar les lleis diuen que s'ha de dedicar un temps de lectura diària que a l'educació primària ha de ser de mitja hora. Al document "La lectura al centre educatiu" del Departament d'Ensenyament es donen orientacions per a portar a terme aquest temps de lectura. És important que els docents per cicles mirin d'organitzar-la. L'objectiu principal de dedicar aquest temps a la lectura és la de desenvolupar el gust per la lectura i l'hàbit lector.
Acostumo a dir també que aquesta mitja hora de lectura a l'escola té també una funció compensatòria en aquells alumnes que a casa no hi dediquen encara aquest temps.
De vegades em sobta que en un entorn on la seva funció primera sigui l'alfabetització costi tant implementar aquest temps de lectura, tot i que val a dir que cada dia són més els centres educatius que porten a terme aquest temps diari de lectura i, el més important, que els que ho fan no tornen enrrere sinó que són ells mateixos els que n'enumeren els múltiples beneficis.

Tant o més important que dedicar aquest temps de lectura a l'escola, ho és dedicar-lo a casa. És molt clau que els fills tinguin models de lectura a casa, que llegim plegats, que anem a les biblioteques amb ells i que al final del dia l'acabem relaxadament amb una lectura. No necessàriament hem de llegir novel·les. Hi ha molts textos i moltes maneres diferents de llegir, que cadascú esculli les que prefereixi.

Tant en l'àmbit escolar com en el familiar aquest temps de lectura a més dels avantatges obvis que té per al desenvolupament d'aquest hàbit, també té efectes beneficiosos a nivell emocional i psicològic en general. Aquest temps de lectura el podríem emmarcar dins el paradigma de l'educació lenta del qual parlàvem en una entrada anterior. El temps de lectura és relaxant, reflexiu, consolida coneixement, estableix diàlegs interiors, relaciona idees, activa coneixements previs...

És molt important que tant docents com pares i mares dediquem temps a parlar d'aquestes lectures. La producció oral és motivadora i consolida idees i aprenentatges. Què ens ha agradat? Què ens ha emocionat? Què hem après? ...

El temps per llegir, com el temps per estimar, dilata el temps per viure. 

Daniel Pennac
Com una novel·la

Gràcies per llegir-me ;)

Educació lenta: educació en profunditat.

El 1994 Milan Kundera publicava "La lentitud", un primer elogi a prendrés un temps per a cada cosa. Suposo que en aquells 90 ja començava l'acceleració que s'ha convertit en ritme frenètic.

La major part de la població s'ha traslladat a les grans ciutats, llargues hores de treball i poc temps per dedicar a la família i a un mateix.
Com diu el moviment slow (lent), la lentitud s'ha associat massa vegades a valors negatius com ser maldestre, manca d'interès... sense valorar els positius: actitud reflexiva, raonada, amb interès...

Pel que fa a l'educació ens està passant exactament el mateix en tots els àmbits.

Us posaré un exemple del meu dia a dia. Solem proposar als claustres què implementin mitja hora de lectura diària amb el seu alumnat i sempre, sempre hi ha algú que diu: "és que no tenim temps". Hem de fer el llibre de text, molts i molts exercicis instructius i un munt d'assignatures i projectes inconnexos.

Us enrecordeu quan us parlava del canvi metodològic? Doncs avui parlo del mateix. Un munt de llibres, projectes, iniciatives que totes diuen el mateix però que no som capaços d'integrar i "lligar la maionesa" com solo dir en broma, i seguim extressats i inoperants.

En l'àmbit familiar passa exactament el mateix: treballar, comprar, anar en cotxe, consumir... No hi ha temps per escoltar els fills, encendre la llar de foc (al voltant del foc va néixer la primera escola de la humanitat diu l'Eudald Carbonell), cuinar, fer-nos abraçades i pessigolles, explicar acudits...

I a l'escola igual. No ens cal res més que un bon llibre, la ment pausada i reflexiva, bona companyia i diàleg amb ments pausades i reflexives, l'entorn per fer-nos preguntes i investigar plegats i un altre llibre on fer consultes... i un bon docent que sàpiga integrar tot això, lligar la maionesa, que condueixi el procés.

En el nostre afany d'esmicolar-ho en multiples opcions i oportunitats educatives, o no se'ns ha entès o no se'ns ha volgut entendre, i el que per uns és un tot, per a d'altres, és molta feina.

Slow education: deeper learning, diu l'eslogan. I és ben bé això. Tornant a la lectura: no cal fer 25 comprensions de text amb preguntes literals, potser cal que en fem 8 o 10 i treballem els diferents nivells de comprensió i diferents estratègies... Educació lenta: educació en profunditat.

(Us deixo l'enllaç d'un bloc que la Graó va iniciar sobre el tema de l'Educació Lenta on, si us interessa el tema, hi trobareu més coses.)

Pares, mares, docents, persones grans en general, dediqueu temps a escoltar els infants i a escoltar-vos a vosaltres mateixos. 

Gaudiu de cada instant perquè com dèia l'Heràclit, no us banyareu dues vegades al mateix riu.

O molt millor citar l'Einstein:

"El temps, sempre és relatiu"

Si us en sobra una mica, m'encantarà que feu comentaris...

L'Infant Feliç. Estructura familiar - Estil educatiu

En el món líquid que vivim totes les estructures estan en canvi i, com sabem, una de les que ha canviat més i que més afecta les emocions és la família
.
En el món desenvolupat actual l'estructura familiar s'ha diversificat enorment. Continuen existint les famílies patriarcals amb un cap de família masculí, mare i fills, però el seu percentatge és molt menor que temps enrera.

Famílies monoparentals, famílies separades, famílies recostituïdes, famílies de parelles hosexuals, famílies amb un únic fill, famílies nombroses, famílies amb fills adoptats, famílies acollidores... No es tracta de fer un llistat. Simplement volem constatar la diversitat d'estructura que, per bé, és present a la nostra societat i per tant als nostres centres educatius.

Dic per bé, perquè aquesta revisió d'esquemes, aquesta vegada familiars, ens fa reflexionar una vegada més sobre molts aspectes i avançar socialment cap a noves formes de relacionar-nos, que, tot i que siguin noves i hàgim d'anar tantejant, ens fan créixer com a persones i com a societat.

Malgrat que aquests canvis no es puguin obviar, al contrari, i demanin una adaptació suplementària a tots: famílies, centres, alumnes... la primera premisa evident quan parlem d'educació dels infants és que la importància en l'educació familiar no recau en quina sigui la seva estructura sinó en quin sigui l'estil educatiu adoptat.

Resumint-ho molt breument podríem dir que podem distingir tres tipus d'estils educatius famíliars:

- Autoritari. És l'estil més tradicional que associem a la família patriarcal (però que tampoc té perquè correspondre-s'hi) on el cap de família té l'autoritat absoluta i l'excerceix sense qüestionaments.

- "Laisez faire". Per desgràcia força famílies han deixat l'estil autoritari i sense saber posar límits amb la mateixa fermesa que afecte, han optat per aquest estil. Deixar fer als fills i filles els fa sentir perduts. Constantment han d'estar demanant seguretat als adults fent rebequeries diverses i mostrant-se disgustats. En certa manera aquest estil educatiu pot suposar un maltracte cap a l'infant (així ho va definir la UNESCO). De vegades, els adults, angoixats passen del laissez fair a l'autoritari, superats per situacions, que caldria que trobessin pautes per corregir com més aviat millor.

- Constructivista. És l'estil educatiu equilibrat. Posa límits amb fermesa i afecte. L'adult té el control de les decisions i dóna així seguretat a l'infant. L'infant i l'adult però, conversen, negocien, verbalitzen les seves emocions i els respecten mutuament.

Obviament les famílies hauríem de ser conscients d'això i tendir a relacionar-nos amb els infants amb un estil educatiu constructivista. L'infant davant d'un adult que sap on posar el límit se sent segur i tranquil. L'adult dóna autonomia i responsabilitat a l'infant que no tem expressar les seves opinions i demandes, sempre d'una forma reflexiva i responsable. L'Infant però sap que la decisió, sempre raonada i ferma, recau en l'adult. Això el fa sentir segur i li referma la seva autoestima. L'adult es preocupa i li dedica temps i això el fa sentir atès igualment que quan se satisfan altres necessitats bàsiques com l'alimentació o la higiene.

Com dèiem abans cap estructura familiar es correspon a un o altre estil educatiu. El que sí que és cert és que si analitzem la família com a sistema (tal i com ho faria la pedagogia sistèmica) podríem afirmar que així com temps enrera les famílies eren sistemes molt més estàtics en l'estil educatiu que apliquessin, en l'actualitat moltes famílies passen períodes de desequilibri fruit d'aquesta societat líquida amb canvis de domicili, d'escola, de feina dels pares... i també: d'estructura.

Intenarem doncs donar algunes pautes  perquè totes les famílies, sigui quina sigui la seva estructura,  tendeixin cap a estils educatius més constructivistes.

També parlarem ens altres "posts" de suports educatius en processos de canvi d'estructura com poden ser les separacions. Sempre partint de la premisa que aquests canvis d'estructura parteixen de la necessitat de viure més feliços i autònomament i ens fan avançar de forma molt positiva tant personal com socialment, ja que representen sovint, entre altres aspectes, una revisió de rols de gènere.

Què opineu? Quina és la vostra estructura familiar? I el vostre estil educatiu?

L'Educació en l'estat propi

En aquesta societat líquida que configura el nostre present hi ha tants riscos com oportunitats. Les estructures cauen i entre tots i totes n'hem d'anar configurant de noves.

Mentre alguns encara s'aferren a estructures neoliberals, caduques i creadores de desigualtat, al nostre petit país la democràcia il·lusiona les classes mitges i guanyen membres les propostes més socials, transversals i democràtiques. 

La idea de poder configurar entre totes i tots un petit estat propi és en tots els àmbits molt engrescadora. Els més evidents sempre han estat l'econòmic i el cultural, però, al meu entendre, l'educatiu és bàsic en si mateix i també per a la gran importància que pren en repercussió als dos anteriors.

Sí democràticament estem demanant una consulta, democràticament també hem de treballar per tenir un projecte de país en tots els àmbits i al meu entendre, l'educatiu és molt important. L'atac contundent de lleis clarament  retrògrades i neoliberals  al sistema educatiu és un trist exemple de la importància d'aquest. 

Ara mateix, amb el nostre tarannà una mica "cumbaya", els docents som del més reformador del sistema: dels pocs que ens permetem fer vagues ideològiques, que topem a diari contra la pobresa, les noves famílies que estem buscant nous esquemes relacionals, nous continguts, noves eines... Herois i heroïnes de la realitat líquida! Artistes de la innovació i la improvització!

Malgrat totes les dificultats, que no són poques, alguns creiem que tenim una oportunitat històrica de construir democràticament El Ministeri d'Educació de la República Catalana. (Sí, he dit d'Educació i no en va.) No us sembla que és com per arremangar-se?

Els que així ho creiem i ens interessa aquest tema, ens hem començat a preguntar com volem que sigui l'Educació en l'estat propi. 

Els centres, les aules, l'entorn, el suport a les famílies, els recursos, les eines... les lleis...

Aturem-nos un moment als recursos. Sense l'ofec econòmic al que ens sotmet l'estat Espanyol i amb els recursos que generem els propis catalans, no us sembla que es podria invertir molt més en un Sistema Educatiu Nacional propi? Però, i ara mirant endins, no us sembla que el pressupost destinat a concertar centres d'elit, es podria distribuir d'altra manera? Beques de menjador, atenció a la diversitat... només són idees...
Segurament tenim models en països del nord d'Europa, que són capdavanters en inversió educativa i social, en general.
I no us sembla que per tal de configurar el model social que volem, hauríem de poder dedicir del tot el nostre currículum educatiu? 

És un tema de molta amplada i per tant requereix que hi siguem tots. No podem deixar-lo sols en mans dels polítics, ni tant sols dels educadors. Si som demòcrates, polítics i educadors en som tots. 

Tenim molta feina i al meu entendre no podem deixar-la per "després". Aquesta feina ja l'hem començada i l'hem de seguir amb una doble finalitat: la d'anar reflexionant i configurant la millor opció educativa per la societat del nostre petit país i per seguir empenyent cap a aquesta consulta que ja ha de ser imminent.

Aquest fill tampoc el deixarem. Seguirem parlant de l'educació en l'estat propi. Què us sembla si ho fem junts?

Tenim molta feina!

L'Infant Feliç. Anticipació i verbalització eines per al benestar emocional dels infants.

Totes les persones quan sabem per avançat què s'espera de nosaltres, ens sentim més segurs i podem planificar com podem portar a terme la tasca o objectiu.

Tant en l'àmbit escolar com en el familiar l'anticipació junt amb la verbalització són claus a l'hora d'educar.

Posarem, per començar, un exemple en l'àmbit de l'educació familiar dels més petits:

L'altre dia estava a la biblioteca i una mare amb el seu fill d'entre dos i tres anys va entrar amb el cotxet. Hi havia cua per retornar el llibre que portava a la bibliotecària i el nen s'enfadava perquè volia baixar del cotxet i la mare s'enfadava perquè el nen cridava... i així anar fent... En aquest cas l'anticipació hauria consistit en que la mare, abans d'entrar a la biblioteca, s'hagués ajupit davant del cotxet i hagués dit quelcom així a l'infant:

- Ara entrarem a una biblioteca perquè la mare ha de tornar un llibre. A les biblioteques la gent llegeix i per això és  important estar-hi en silenci. Avui ens hi estarem poca estona perquè només volem tornar el llibre, per això no et baixaré del cotxet. Un altre dia, podem estar-nos-hi més estona i podràs mirar contes i fins i tot emportar-te'n algun a casa com faig jo... 

Amb aquesta verbalització es dona responsabilitat a l'infant i a l'hora se l'estimula a observar tot el que se li ha explicat de la biblioteca amb la qual cosa ja no estarà tant avorrit mentre facin cua. Si el temps d'espera és massa llarg segurament es dirigirà a la seva mare dient quelcom com: - Mama, has dit que era poca estona, en comptes de fer sorolls tipus rabieta. També l'adult pot fer una mirada còmplice a l'infant o ajupir-se novament dient fluixet que pensava que seria més curta l'espera...

L'estona d'espera i observació segurament portarà a l'infant a fer preguntes a la mare al sortir de la biblioteca i s'enriquirà el llenguatge del nen a més de dotar-lo d'autonomia i més responsabilitat en vers la seva conducta.

 Un infant que sap on va, perquè hi va, quanta estona més o menys durarà una activitat... és un infant que es mostrarà molt més relaxat, interessat i obert a la descoberta.

Seguint amb l'exemple. Si al sortir de la biblioteca i tot ha anat més o menys bé, l'adult es torna a dirigir a l'infant i li diu quelcom així:
- T'has portat molt bé a la biblioteca. Ja veig que ets un noi gran i puc anar a tot arreu amb tu. Que bé!
Ara l'adult dóna un reforç positiu a la conducta a més de valorar que s'ha complert la tasca.

Un infant que veu un adult que li parla amb estima i fermesa i sap el que s'espera d'ell, serà novament un infant amb més benestar emocional.

Més endavant en altres posts posarem exemples i eines per a l'anticipació a altres nivells i àmbits, no només el familiar. Com acostumo a dir en l'àmbit docent, el programa d'una assignatura universitària o l'índex d'un llibre són també anticipacions i aproximacions generals a la realitat. Veurem també en el proper "post" metodologies d'aula que apliquen explicitament l'anticipació.

Crec que en tots els àmbits hem de ser més concients de la importància de l'anticipació i la verbalització en aquestes activitats qüotidianes. Per tant, ambdues són eines clau per al benestar emocional i l'adquisició de nous aprenentatges.

En seguirem parlant...

Si ho desitgeu, des d'ara, a través dels comentaris...

L'Infant Feliç. Carta d'un fill/a a tots els pares i mares

La imatge és la Carta d'un filla/a a tots els pares i mares. Fa uns anys que vam donar format a aquest bonic text (d'una fotocòpia arrugada) que dóna pautes i consells per a l'educació familiar. En desconec l'autor/a. L'he buscat per internet i tot i que el text apareix en diversos llocs, enlloc se'n cita l'autoria. Si la coneixeu, us agrairé la ressenya. Si voleu la carta en PDF em feu un correu i us l'enviaré.
Espero que us agradi.

Afegiríeu o treuríeu algun consell/suggeriment de la carta?

Canvi metodològic

En un primer moment vaig pensar en  titular la part més dedicada a la docència d'aquest bloc, "canvi metodològic", perquè penso que és un dels temes centrals de l'educació en l'àmbit docent i al que molts de nosaltres hem dedicat la major part del nostre treball. Tot i que hi ha hagut importants millores, el canvi que alguns voldríem és encara lluny d'establir-se de forma general a les aules.

Ho hem dit de mil maneres:

Des de la psicologia hem parlat de "l'aprendre a aprendre" i l'autoregulació de l'aprenentatge al llarg de la vida (long live learning).

Hem parlat de posar l'alumne al centre del procés d'ensenyamen-aprenentatge.

Hem impulsat tècniques de treball per projectes on la recerca, més o menys guiada, era la base de processos d'aprenentatge més autònoms.

Ho hem intentat des del treball cooperatiu amb totes les seves variants.

Hem proposat també l'ensenyar a pensar acostant-nos a la filosofia i al fer-se preguntes.

Les activitats on-line de base constructivista: wikis, webquests, blocs... també hi han posat el seu granet de sorra.

Aules virtuals, pissarres digitals, moodles, el projecte 1x1 (projecte que dotava als centres de secundària que en formaven part d'un ordinador per alumne) ... noves maneres d'acostar-se al desitjat canvi metodològic que tampoc han arrelat com volíem...

Actualment treballo assessorant en el Pla ILEC (d'Impuls a la Lectura) i apostem per un aprenentatge de les estratègies de lectura des de la perspectiva de l'alumne. I tot i que els que hi som en gaudim, queda encara lluny de generalitzar-se.

Els documents d'identificació i desplegament de les Competències Bàsiques, al meu entendre, intenten novament que fem aquest gir metodològic (que evidentment, afecta als continguts) des de la perpectiva competencial i interdisciplinària, i un cop més es tracta d'un apropament molt tímid al tema.

I segur que em deixo tantes altres propostes engrescadores, que de ben segur han estat portades a terme per alguns docents de forma aïllada i innovadora en el seu conntext. Segur que a tots els centres hi ha excel·lents professionals que comencen per tenir un lligam emocional amb l'alumnat i segueixen ensenyant i innovant i fent de l'educació un art.

Però per altra banda, i sense dades ni percentatges, crec que no m'equivoco si dic que aquesta cantarella encara és present a massa aules:

- Obriu el llibre a la pàgina 34 i feu l'u, el dos, el tres, el quatre, el cinc i el sis. Bé, el sis no, deixeu-lo, que diu "parleu amb el company"... ;)

Els que estem en actiu, no hem viscut aquella escola del temps de la República i les referències que en tenim potser són productes idealitzats del món del cinema on els nens i nenes teníen contacte amb la natura i les papallones els feinen llengots amb l'espiritrompa. Alguns pensem, que potser ens calen noves repúbliques, i polítiques més humanes que s'acostin altra cop a les persones i a la natura i potser deixarem de consumir llibres de text sense tanta avidesa i repartirem el gust per la lectura i la cultura en més diversitat de produccions. Potser, encara que ens faci por de reconèixer-ho, un cop més, tot és qüestió d'ideologia. O potser no...

De tota manera, com que els que esteu enxarxats i llegiu blocs sou uns artistes, us animo a compartir als comentaris les vostres idees per al canvi metodològic.

No sigueu tímids! ;)

L'Infant feliç

Com a docents, psicopedagogs, polítics... mirem d'aplicar nous recursos i metodologies amb més o menys encert i necessitat... Tenim molt camí per anar treballant i aprenent en tots els àmbits: TIC, metodològic, i un llarg etcètere que és el nostre dia a dia i que no hem d'oblidar ni deixar de banda.

Però els arbres ens han de deixar veure el bosc, i molts pensem que a banda de tota la tècnica educativa, la clau de tot plegat rau en les emocions.

Les estadíques ens diuen que tenim al voltant d'un 5% d'alumnes amb necessitats educatives especials greus i permanents. Per altra banda però, tenim d'un 20% a un 30% de fracàs escolar segons matèries i competències bàsiques: lectura, escriptura, competència matemàtica... A més a més, sovint veiem nens desmotivats, enfadats, tristos... arrossegant emocions negatives, per resumir.

El treball educatiu, com sabem, va molt més enllà de l'escola i alguns pensem que s'hauria d'invertir molt més en educació en tots els àmbits: l'escolar, però també en l'entorn i les famílies (seguint models de països petits mirant cap al nord).

L'Infant Feliç obre una secció en aquest bloc dedicada especialment a les famílies. Parteix de la hipòtesi que l'equilibri i el benestar emocional dels infants els permetrà estar oberts i creatius als aprenentatges escolars i extraescolars.

Si ens plantegem, com a entrades anteriors, sobre les finalitats de l'educació avui escollirem la resposta del pedagog Francesco Tonucci que contundentment afirma que la finalitat primera hauria de ser: SER FELIÇOS.

Per aconseguir aquesta fita, de tenir infants més feliços i equlibrats i per tant amb més bon rendiment acadèmic, la implicació i la conducta relacional dels pares i mares és clau. També la dels docents evidentment, tant en l'acomapanyament de l'infant com també, en la mesura del possible, a les famílies tot treballant en equip.

Aquesta secció doncs, intentarà donar pautes a famílies i també a educadors per tenir infants més feliços i alegres i per tant més receptius i creatius a nous aprenentatges. 

En un món on la família patriarcal està, per bé desapareixent, no ens cal tant mirar als nous models d'estructura que poden ser molt diversos com bé sabem i fer-ho més en els estils educatius perquè aquests siguin més constructistes, o sigui, ni autoritaris ni "laissez fair". Aquest tema però, el deixem per un nou post.

Us animem també a interactuar i a fer xarxa tot compartint comentaris en aquest bloc  i/o a contactar si ho desitgeu.

I ja sabeu que...

"Per educar un infant cal tota la tribu"

Dijous faré vaga

Quan vaig crear el bloc  pensava que, sense perdre de vista les finalitats socials de l'educació, parlaria de temes tècnics bàsicament. No m'imaginava que a la segona entrada ja estaríem de vaga!

I és que en aquest món líquid hi ha tendències molt preocupants en relació a l'educació i l'escletxa entre els que poden pagar els seus itineraris educatius (en els que alguns d'ells fins i tot apostarien per la desescolarització)  i els que queden tan sols com a usuaris d'una educació sotmesa a lleis obsoletes i a retallades que ja són escapçades: sense atenció a la diversitat, sense extraescolars, sense internet, sense...

A Catalunya som plenament conscients de com un model educatiu pot cohesionar la societat i el primer atac de la LOMCE que se'ns va fer evident va ser contra el model lingüístic, però a més del lingüístic hi ha molts altres perills darrera les lleis educatives que se'ns plantegen. Tornant a Bauman: "Creem consumidors o ciutadans democràtics?". Parlar de les finalitats de l'educació certament pot sonar una mica abstracte, però al meu entendre és el "perquè de tot plegat".

Ara mateix, crec que som molts els que pensem que amb la Independència de Catalunya podrem construir un nou Estat entre tots i totes, pensant bé com volem viure i treballar. Com configurem l'educació és bàsic en tot aquest procés. Ara que que hem sortit al cárrer a fer la Via Catalana de forma massiva, ens hem de creure més que mai això de la DEMOCRÀCIA. És cert que ens costa, que no hi hem estat educats, que ens fa una mica de vergonya posar-nos expressar les nostres reflexions. "Qui sóc jo per escriure aquest bloc?" penso sovint... Doncs, una ciutadana més, que espera interactuar democràticament i seguir fent camí com qualsevol altre. Es tracta d'això, que no cal ser ningú especial per participar i interactuar. Ens hem de creure això de la riquesa de la diversitat i senzillament, en la mesura que poguem, ser-hi...

Bé, m'estic enrotllant... quan he començat us volia dir, més enllà de totes les raons socials obvies que trobareu més ben explicades a qualsevol sindicat, algunes de les raons personals de perquè faig vaga dijous.

No pretenc convèncer ningú només posar en veu alta algunes de les reflexions entorn a fer vaga que remenem dies abans d'una convocatòria.

Faré vaga en primer lloc perquè puc fer-ne sense massa mèrits. No m'hi va la feina com en altres sectors ni seré malvista per excercir aquest dret. De la mateixa manera els que no en fan s'estaran als seus llocs de treball i seran plenament respectades les seves decisions. Aquests obvietats formen part de la democràcia i caldrien que s'extenguessin en altres sectors on, per desgràcia, no hi ha tanta llibertat d'expressió.

Tot i que econòmicament cada dia som més "pobres" i la part del sou que em treuran certament em dol, si em comparo amb els companys i companyes de les Balears, el meu dia de vaga té poc mèrit també en aquest sentit i la meva economia no es veurà greument afectada. Podré consumir una mica menys que els que no en faran però... ja es tracta d'això, no? ;)

Faré vaga bàsicament com una expressió més de la democràcia, o sigui, igual que vaig a votar. Hi ha gent que pensa que fer vaga significa aturar el seu servei molestant així els usuaris que el reclamaran. Pot ser que algunes vagues funcionin així. Alguns companys meus s'excusen de no fer vaga dient que "hauran de fer la feina igual". És cert, que jo he canviat les formacions i assessoraments de dijous per altres dies (no queden anul·lades) i potser fins i tot en algun moment de dijous em posaré a l'ordinador a "treballar". Com he dit, no és molestar el que em mou a fer vaga, sinó participar democràticament.

Faré vaga també perquè tinc una filla de 9 anys. Per ella voldria dues coses: en primer lloc que fos una ciutadana informada i participativa i en segon lloc, que en els anys que vénen pugui tenir accés a la formació que ella desitgi i s'hi trobi amb els companys que també ho desitgin. Això sabem de sobres que actualment ja no és així i la tendència és la contrària.

I finalment la raó principal per fer vaga és que em fa sentir molt millor ciutadana, assessora, docent i mare fer-ne que anar a treballar.

Agrairé, com sempre, tots els vostres comentaris.